Hamazasp I Mamikonian (en armeni Համազասպ Ա Մամիկոնյան; mort el 432) va ser un membre de la família Mamikonian que va exercir la funció de sparapet, és a dir, "comandant en cap de l'exèrcit d'Armènia", un títol militar hereditari, i gran conestable, al voltant de l'any 416 fins al 432.
Biografia
Cap text no dona el nom del pare d'Hamazasp. D'acord amb Cyrille Toumanoff, Hamazasp era probablement el germà i successor com sparapet de Artašir (Artavazd) Mamikonian, ambdós germans fills de Manuel Mamikonian. Christian Settipani pensa que seria fill d'un Artasès (Artašir) fill de Manuel Mamikonian i per tant el seu net. René Grosset situa la mort de Manuel cap a l'any 386 i uns anys més tard situa a Hamazasp Mamikonian, casat amb Sahakanokht (Sahakanoysh), filla o hereva del patriarca Sant Sahak Parthev (mort el 439) el gregòrida, darrer descendent mascle de Gregori l'Il·luminador) que li va aportar els tres principats gregòrides: la meitat de Taron, centrada a la ciutat d'Ashtishat, Bagravand o Bagrauandene i Ekeleac o Acilisene. Va aportar també el prestigi i l'autoritat moral que suposava ser la continuïtat dinàstica de sant Gregori.[1][2]
Tot i que va ocupar el càrrec força temps, Hamazasp és gairebé un desconegut. Deu la seva fama al seu casament i al fet que la seva esposa va ser qui va enfortir la dinastia per assegurar al seu fill i al seu net. Bahram IV, després de la mort de Sahak I Bagratuní que era Aspet, és a dir, "mestre de cavalleria") va concedir al fill Vardan aquesta dignitat a més de la de sparapet tradicionalment hereditària en els Mamikonian durant la dinastia Arsàcida, i amb això la família d'Hamazasp Mamikonian va ascendir al rang de cinquena dinastia entre la noblesa d'Armènia.
Van tenir tres fills: Vardan II, Hemaiak, mort a la batalla d'Avarayr el 451 i declarat sant, i Hamazaspian Mamikonian, general armeni que va combatre a la revolta del 451.[3]
Referències
- ↑ Toumanoff, Cyrille. Les dynasties de la Caucasie Chrétienne: de l'Antiquité jusqu'au XIXe siècle: tables généalogiques et chronologiques. Roma: [s.n.], 1990, p. 330.
- ↑ Settipani, Christian. Continuité des élites à Byzance durant les siècles obscurs. París: De Boccard, 2007, p. 131-132. ISBN 9782701802268.
- ↑ Hovannisian, Richard G. (ed.). The Armenian people from ancient to modern times, vol. 1. Nova York: St. Martin's Press, 2004, p. 92-93. ISBN 9780312101695.
Bibliografia
- Moisès de Khoren (trad. Annie et Jean-Pierre Mahé), Histoire de l'Arménie, Paris, Gallimard, col·lecció. « L'aube des peuples », 1993 (ISBN 2-07-072904-4).
- René Grousset, Histoire de l'Arménie des origines à 1071, Paris, Payot, 1947 (reimpresa 1973, 1984, 1995, 2008), 644 pàgs.
