La Guerra dels Mercenaris o Guerra líbia[1] va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de l'Imperi cartaginès durant i al final la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès.
Quan Hamílcar Barca va tornar a l'Àfrica després de la Primera Guerra Púnica, les seves tropes, 20.000 mercenaris europeus (hispans, gals, lígurs, balears i grecs), la major part antics esclaus o desertors,[2] 70.000 africans i 2.000 númides que s'havien mantingut fidels només pel seu carisma i per la promesa d'una bona paga, es van revoltar quan les recompenses per la campanya van ser retingudes pels seus opositors polítics dins l'aristocràcia. Aquesta guerra va representar un gran perill per a l'Imperi cartaginès, ja que va ser una campanya molt violenta i destructiva. Aquest perill ja l'havia advertit el mateix Hamílcar als generals de l'aristocràcia.
Els amotinats, uns 20.000 homes dirigits per Espendi i Mató, van ocupar Tunis, situat a uns 15 km de Cartago, i el senat cartaginès va enviar a parlamentar a Giscó, qui havia d'oferir tot el que demanaven, però les concessions van arribar tard, car els líders de la revolta van témer per la seva seguretat una vegada acabada, van acceptar i van presentar noves demandes. Els mercenaris van capturar Giscó,[3][4]
i van aconseguir convèncer els pobles de Líbia i els númides per unir-se a la revolta contra Cartago. Les forces líbies, que dominaven tot l'interior del país, tenien aïllada Cartago i disposaven de tres exèrcits, dos amb els quals assetjaven Útica i Hipona, les dues úniques ciutats lleials a Cartago, que es negaren a desertar als mercenaris, i un tercer a Tunis, mentre que Cartago únicament dominava el mar.[5] El comandament contra els rebels el va assolir el general Hannó II el Gran,[6] que no va aconseguir res.
Fonts principals
El terme púnic deriva del mot llatíPunicus (o Poenicus), que significa 'fenici', i es refereix als orígens de Cartago com a colònia fenícia.[7] L'historiador grecPolibi (ca.200-118 aC), deportat a Roma com a ostatge el 167 aC,[8] és la font principal per a la Primera Guerra Púnica.[9] Entre els seus treballs s'inclouen un manual ara perdut sobre les tàctiques militars,[10] avui en dia és conegut sobretot per la Història, escrit en algun moment després del 146 aC, o aproximadament un segle després del final de la guerra.[8][11] L'obra de Polibi es considera crucial i neutral entre els punts de vista cartaginès i romà.[12][13]
Els registres escrits cartaginesos van ser destruïts juntament amb la seva capital, Cartago el 146 aC i, per tant, el relat de Polibi sobre la Guerra dels Mercenaris es basa en diverses fonts gregues i llatines, ara perdudes.[14] Polibi va ser un historiador analític i, sempre que era possible, va entrevistar personalment els participants en els esdeveniments sobre els quals va escriure.[15][16] Va formar part de l'estat major de Publi Corneli Escipió quan va dirigir un exèrcit romà durant la Tercera Guerra Púnica en una campanya a través de molts dels llocs de les accions de la Guerra dels Mercenaris.[17] Només una part del primer llibre dels 40 que inclou la Història tracta d'aquesta guerra.[18] L'exactitud del relat de Polibi ha estat molt debatut durant els darrers 150 anys, però el consens modern és acceptar-lo en gran manera al seu valor nominal, i els detalls de la guerra en fonts modernes es basen gairebé completament en interpretacions del seu relat.[18][19][20] L'historiador modern Andrew Curry considera que «Polibi resulta bastant fiable»;[21] Craige Champion el descriu com «un historiador notablement ben informat, treballador i perspicaç».[22] També es té en compte historiadors com Diodor de Sicília i Cassi Dió, tot i que el classicista Adrian Goldsworthy afirma que «el relat de Polibi sol preferir-se quan difereix de qualsevol dels nostres altres relats».[16][note 1] Altres fonts inclouen inscripcions, monedes i evidència arqueològica.[24]
Situació
Mig sicle de Cartago. Probablement és la moneda esmentada per Polibi que van rebre com a primer pagament els mercenaris d'Amílcar quan van tornar de Sicília l'any 241 aC.[25]
La Primera Guerra Púnica es va lliurar entre Cartago i Roma, les dues principals potències de la Mediterrània occidental al segle III aC, va durar 23 anys, del 264 al 241 aC. Roma encara existeix com a la capital d'Itàlia, mentre que Cartago va ser arrasada per aquesta en una guerra posterior; les seves ruïnes es troben a 16 quilòmetres a l'est de l'actual Tunis, a la costa nord-africana. Les dues potències van lluitar per la supremacia principalment a l'illa mediterrània de Sicília i les seves aigües circumdants, i també al nord d'Àfrica.[26] Va ser el conflicte continu més llarg i la guerra naval més gran de l'antiguitat. Després d'immenses pèrdues materials i humans per ambdós bàndols, els cartaginesos van ser derrotats.[27][28] El Senat cartaginès va ordenar al comandant de les seves forces a Sicília, Hamílcar Barca, que negociés un tractat de pau; qui ho va delegar al seu adjunt Giscó.[27][28][29] Amb el Tractat de Lutaci, es va posar fi a la Primera Guerra Púnica. Segons els termes del tractat, Cartago va evacuar Sicília, va lliurar tots els presoners presos durant la guerra i va pagar una indemnització de 3.200 talents[note 2], 1.000 dels quals s'havien de pagar immediatament, el saldo restant en els pròxims durant deu anys.[31]
Mentre continuava la guerra amb Roma, el general cartaginès Hannó liderava una sèrie de campanyes que van fer augmentar considerablement el control de Cartago a l'Àfrica. Va estendre el seu control a Teveste (actual Tebessa, Algèria) a 300 km al sud-oest de la seva capital.[32][33] Hanno va ser rigorós a l'hora d'esprémer els impostos del territori recentment conquerit per pagar tant la guerra amb Roma com les seves campanyes.[33] La meitat de tota la producció agrícola es va prendre com a impost de guerra i es va duplicar el tribut que abans havien de pagar els pobles i les ciutats. Aquestes exaccions es van fer complir amb duresa, causant dificultats extremes en moltes àrees.[34][35]
Els exèrcits cartaginesos gairebé sempre estaven formats per estrangers; els ciutadans només servien a l'exèrcit si hi havia una amenaça directa a la ciutat de Cartago. La majoria d'aquests estrangers eren del nord d'Àfrica.[36] Els libis van proporcionar infanteria d'ordre proper equipat amb grans escuts, cascs, espases curtes i llances llargues; així com la cavalleria de xoc d'ordre proper que portava llances, ambdues destacades per la seva disciplina i poder de resistència. Els númides van proporcionar cavalleria lleugera que llançava javelines des de la distància i evitava el combat cos a cos, i escaramussadors d'infanteria lleugera armats amb javelina.[37][38] Tant hispania com la gàl·lia van proporcionar infanteria experimentada; tropes sense blindatge que carregarien ferotgement, però que tenien la reputació d'abandonar si el combat s'allargava.[37][39][note 3] La infanteria líbia, així com la milícia ciutadana, quan havien de lluitar ho feien en una formació molt compacta coneguda com a falange.[38] Dos mil foners van ser reclutats de les Illes Balears.[37][40] Sicilians i italians també s'havien unit durant la guerra per inflar les files.[41] Els cartaginesos sovint empraven elefants de guerra; El nord d'Àfrica tenia elefants forestals africans indígenes en aquell moment.[39] Les fonts romanes es refereixen a aquests combatents estrangers de manera despectiva com a «mercenaris», però Goldsworthy ho descriu com «una simplificació excessiva».[42] Van servir sota una varietat d'acords; per exemple, algunes eren les tropes regulars de ciutats o regnes aliats secundades a Cartago com a part d'acords formals.[42]
Motí
Després de rebre ordres de fer la pau amb uns termes que es poguessin negociar, Hamílcar va abandonar Sicília enfurismat, estava convençut que la rendició era innecessària. L'evacuació de l'exèrcit cartaginès de 20.000 homes a Sicília es va deixar en mans de Gisco, qui va dividir l'exèrcit en petits destacaments basats en les seves regions d'origen i els va enviar de tornada a Cartago un per un. Va anticipar que se'ls pagaria ràpidament pels diversos anys de sou endarrerit i que els portarien ràpidament a casa.[43] Les autoritats cartagineses van decidir esperar a l'arribada de totes les tropes per intentar negociar un acord a un ritme inferior. A mesura que cada grup arribava, s'anaven allotjant a l'interior de la ciutat de Cartago, on els avantatges de la civilització s'apreciaven plenament després de vuit anys de setge. Aquest «alliberament tumultuós» va alarmar considerablement les autoritats de la ciutat, i abans que arribessin els 20.000 soldats, van ser traslladats a Sica Venèria (l'actual El Kef), a 180 km de distància.[44]
Alliberats del seu llarg període de disciplina militar i sense res a fer, les disputes internes van anar en augment i tots els intents per part dels cartaginesos per pagar-los menys del promès van acabar en orelles sordes. Frustrats pels intents de regateig dels negociadors cartaginesos, els 20.000 soldats van marxar cap a Tunis, a 16 km de Cartago. El senat va decidir pagar la totalitat acordada, però les tropes amotinades van respondre exigint encara més. Gisco, que tenia una bona reputació a l'exèrcit, va ser portat de Sicília a finals del 241 aC i enviat al campament amb prou diners per pagar la major part del que es devia. Va començar a desemborsar-ho, amb promeses que el saldo es pagaria tan aviat com es pogués recaptar. El descontentament semblava haver disminuït quan, per algun motiu desconegut, la disciplina es va trencar. Diversos soldats van insistir que cap acord amb Cartago era acceptable, va esclatar un motí i els dissidents van ser apedregats. Giscó i el seu estat major van ser fets presoners i el seu tresor va ser confiscat. Espendi, un esclau romà fugit que s'enfrontava a la mort per tortura si era recapturat, i Mató, un amazic insatisfet amb l'actitud de Hannó envers la recaptació d'impostos de les possessions africanes de Cartago, van ser proclamats generals. La notícia d'un exèrcit anticartaginès, format i experimentat al cor del seu territori es va estendre ràpidament i moltes ciutats i pobles es van rebel·lar. Es van abocar provisions, diners i reforços; 70.000 homes addicionals segons Polibi.[45][46][47] El relleu de les monedes rebels d'aquest període es pot llegir «dels libis», fet que suggereix que les tropes amotinades van ser contractades per les ciutats líbies. Al seu torn, els libis rebels podrien haver estat liderats per Zarxes.[48][49][50] Altres monedes encunyades pels insurgents estaven gravades amb les lletres púniques «A», «M» o «Z», l'historiador Louis Rawlings va suposar que aquestes representaven els principals líders dels rebels: Autàrit, Mató i Zarxes.[50] La disputa salarial s'havia convertit en una revolta a gran escala que amenaçava l'existència de Cartago com a estat.[36][51]
Hannó va ser el comandant en cap de l'exèrcit de Cartago.[41] La majoria dels africans de la seva força es van mantenir lleials; estaven acostumats a actuar contra els seus compatriotes. El contingent no africà s'havia mantingut acantonat a Cartago quan l'exèrcit de Sicília va ser expulsat, i també es va mantenir lleial. Les poques tropes que quedaven a Sicília van ser pagades i redistribuïdes amb Hannó, i es van recaptar diners per contractar tropes noves. Un nombre desconegut de ciutadans cartaginesos van ser incorporats a l'exèrcit.[52] Quan va poder reunir aquesta força, els rebels ja havien bloquejatÚtica i Hipona (l'actual Bizerta).[53]
A principis del 240 aC, Hannó marxà amb l'exèrcit per sufocar Útica;[54] va portar amb ell 100 elefants i maquinària de setge.[55][note 4] El campament dels rebels va ser assetjat a la batalla d'Utica i els seus elefants van derrotar els assetjadors. Hannó en persona va entrar a la ciutat triomfant un cop el seu exèrcit es va fer càrrec del campament. Tanmateix, els veterans endurits per la batalla de l'exèrcit sicilià es van reagrupar als turons propers i, sense ser perseguits, van tornar cap a Útica. Els cartaginesos, avesats a lluitar contra les milícies de les ciutats númides, encara celebraven la seva victòria quan els rebels van contraatacar. Els cartaginesos van fugir, amb grans pèrdues de vides, perdent les seves equipacions i màquines de setge. Durant la resta de l'any, les forces rebels van guanyar en repetides ocasions; l'historiador militar Nigel Bagnall ho descriu com la incompetència d'Hannó com a comandant de camp.[35][56]
Roma no va voler aprofitar-se dels problemes de Cartago. Als italians els prohibiren comercialitzar amb els rebels, i hom els va animar a fer-ho amb Cartago; es van alliberar 2.743 presoners que encara romandrien retinguts per poder-se enrolar immediatament a l'exèrcit de Cartago.[57][58]Hieró, el rei del regne satèl·lit romà de Siracusa, va subministrar a Cartago les grans quantitats d'aliments que necessitava i ja no podia obtenir per si mateix.[58][59] A finals del 240 o principis del 239 aC, les guarnicions cartagineses de Sardenya es van unir al motí, matant els seus oficials i el governador. Els cartaginesos van enviar una força per recuperar l'illa. Quan van arribar, els seus membres també es van amotinar, es van unir als anteriors amotinats i van matar tots els cartaginesos de l'illa. Va ser llavors quan els amotinats van sol·licitar protecció a Roma, la qual cosa va ser rebutjada.[57][60][61] El classicista Richard Miles escriu que «Roma no estava en condicions de ficar-se en una altra guerra» i volia evitar adquirir la reputació de donar suport als aixecaments rebels.[62]
En un moment del 240 aC els cartaginesos van aixecar un altre contingent, més petit, d'aproximadament 10.000 homes que estava compost per desertors dels rebels, 2.000 cavallers i 70 elefants. Va ser capitanejat per Hamílcar, que havia comandat les forces cartagineses a Sicília durant els últims sis anys de la Primera Guerra Púnica.[56] Els rebels van mantenir a l'alçada del riu Medjerda amb 10.000 homes comandats per Espendi. Hamílcar es va veure obligat a forçar un pas per poder accedir al camp obert on pogués maniobrar. Ho va fer amb una estratagema, i Espendi va ser reforçat amb 15.000 homes addicionals extrets de la força que assetjava Útica, que els rebels havien renovat. L'exèrcit rebel de 25.000 homes atacà Hamílcar a la batalla del riu Bàgradas. El seu desenllaç no es del tot clar: sembla que Hamílcar va fingir una retirada, els rebels van trencar files per perseguir-los i l'exèrcit cartaginès va contraatacar amb eficàcia i derrotà els rebels, que van patir pèrdues de 8.000 homes.[36][63][64]
Hamílcar va ser nomenat comandant conjunt de l'exèrcit cartaginès, juntament amb Hannó, però no van cooperar en cap batalla.[65] Mentre Hannó maniobrava contra Mató al nord, prop d'Hipona; Hamílcar es va enfrontar a diverses ciutats que havien passat a mans dels rebels. Algunes ciutats van tornar dins la lleialtat cartaginesa amb tractats diplomàtics, altres ho van fer per l'ús de la força.[66][67] Al sud-oest d'Utica, Hamílcar va traslladar la seva força a les muntanyes en un intent de portar els rebels a la batalla,[35] però va ser envoltat. Els cartaginesos es van poder salvar quan un líder númida, Naraves, que havia servit i admirava Hamílcar a Sicília, va canviar de bàndol. Amb ell, 2.000 cavallers van canviar de bàndol.[68][69] Les conseqüències pels rebels van ser desastroses, 10.000 homes van perdre la vida i 4.000 més van ser capturats.[70]
Guerra sense treva
Principals maniobres durant la guerra
Hamílcar tenia una política compassiva amb rebels capturats, els va oferir l'opció d'unir-se al seu exèrcit o tornar lliurement a casa seva. Oferta que van rebre els 4.000 homes capturats en l'anterior batalla.[70] Els líders rebels van percebre aquest tracte generós com la motivació de la deserció de Naraves i temien la desintegració del seu exèrcit; eren conscients que aquests termes tan generosos no se'ls aplicaria personalment. Per eliminar la possibilitat de qualsevol bona voluntat entre els bàndols, Espendi, encoratjat pel gal Autàrit,[71] va fer torturar fins a la mort 700 presoners cartaginesos, inclòs Giscó: els van tallar les mans i les cames, van ser castrats, llençats a una fossa i enterrats vius.[68][72] El líder mercenari i hàbil orador políglota Autàrite és citat per Polibi com el principal instigador d'aquesta massacre. Hamílcar, al seu torn, va matar els seus presoners. A partir d'aquest punt, cap dels dos bàndols va mostrar cap pietat, i la ferocitat inusual de la lluita va fer que Polibi l'anomenara «Guerra sense treva».[68][72] Qualsevol presoner més pres pels cartaginesos va ser trepitjat fins a la mort pels elefants.[73][74]
En algun moment entre el març i el setembre de 239 aC les ciutats anteriorment lleials d'Utica i Hipona van matar les seves guarnicions cartagineses i es van unir als rebels.[75] La gent d'Utica va oferir la seva ciutat als romans, que, d'acord amb la seva resposta als amotinats a Sardenya, van declinar.[62][76] Els rebels que abans operaven a la zona es van traslladar al sud amb l'idea d'assetjar Cartago.[75]
Amb una clara superioritat en la cavalleria, Hamílcar va atacar les línies de subministrament dels rebels al voltant de Cartago.[72] A mitjan 239 aC, s'hi va unir Hannó al seu exèrcit, però els dos dirigents no estaven d'acord en quant a la millor estratègia i les operacions es van paralitzar. Inusualment, l'elecció del comandant suprem va ser sotmesa a votació de l'exèrcit, possiblement només els oficials,[77] Hamílcar va ser elegit i Hannó va abandonar l'exèrcit.[75][78] A principis del 238 aC la manca de subministraments va obligar els rebels a aixecar el setge de Cartago. Van tornar a Tunis, des d'on van mantenir un bloqueig més llunyà.[60][72] Mentre Mató mantenia el bloqueig, Espendi va dirigir 40.000 homes contra Hamílcar. Com l'any anterior, es van quedar al terreny més alt i accidentat i van assetjar l'exèrcit cartaginès. Després d'un període de campanya, els detalls de les quals no estan clars a les fonts, Hamílcar va assetjar els rebels en un coll o serralada coneguda com la Serra. Atrapats contra les muntanyes i amb el menjar esgotat, els rebels es van menjar els seus cavalls, els seus presoners i després els seus esclaus, amb l'esperança que Mató sortis de Tunis per rescatar-los. Finalment, les tropes envoltades van obligar els seus líders a parlar amb Hamílcar, però amb un pretext, van fer presoners Espendi i els seus lloctinents. Aleshores, els rebels van intentar fugir, donant lloc a la batalla de la Serra on van ser massacrats.[79][80]
L'il·lustrador francès del segle xixVictor Armand Poirson va dibuixar la crucifixió d'Espendi i els seus lloctinents davant de Tunis.
Va ser llavors quan Halmícar va marxar cap a Tunis i la va assetjar a finals de 238 aC. La ciutat era difícil d'accedir tant des de l'est com des de l'oest, de manera que el general va ocupar una posició al sud amb la meitat de l'exèrcit, i el seu adjunt Hanníbal[note 5] es va qudar al nord amb l'altre meitat. Els líders rebels capturats durant la batalla de la Serra van ser crucificats a la vista de la ciutat. Mató va ordenar un atac nocturn a gran escala, que va sorprendre els cartaginesos i els va produir un gran nombre de baixes. Un dels seus campaments va ser envaït i van perdre gran part del seu equipatge. A més, Hanníbal i una delegació de 30 notables cartaginesos que visitaven l'exèrcit van ser capturats. Van ser torturats i després clavats a les creus ocupades anteriorment per Espendi i els seus col·legues. Hamílcar va abandonar el setge i es va retirar cap al nord.[81][82]
El Senat va encoratjar la reconciliació entre Hannó i Hamílcar, i van acordar servir junts. Mentrestant, Mató i el seu exèrcit havien abandonat Tunis i van marxar 160 km al sud fins a la rica ciutat de Leptis Parva, que s'havia aixecat contra Cartago abans de la guerra.[81] Hannó i Hamílcar van marxar darrere d'ells amb un exèrcit que podria haver arribat als 40.000 homes, es va reclutar a tot ciutadà carteginès en edat militar.[59] Els rebels, en comptes d'esperar a ser assetjats, si van enfrontar en una batalla oberta a mitjans i finals de l'any 238 aC.[83] No queda cap registra sobre la batalla,[84] però els 30.000 rebels restants van ser exterminats i Mató capturat amb poques pèrdues per part de Cartago.[59] Qualsevol altre presoner va ser crucificat, mentre que Mató va ser arrossegat pels carrers i torturat fins a la mort pels seus habitants.[85] La majoria de pobles i ciutats que encara no havien arribat a un acord amb Cartago ho van fer, amb l'excepció d'Utica i Hipona, els habitants dels quals temien venjança per la seva massacre de cartaginesos. Van intentar aguantar, però segons Polibi es van rendir massa "ràpidament", probablement a finals del 238 o a principis del 237 aC.[86] Els pobles i les ciutats que es van rendit van ser tractades amb indulgència, tot i que se'ls va imposar governadors cartaginesos.[87]
Sardenya
Probablement l'any 237 aC, els habitants indígenes de Sardenya es van aixecar i van expulsar la guarnició amotinada, que es va refugiar a Itàlia.[76] Quan la guerra a l'Àfrica va acabar, van tornar a demanar ajuda romana. Aquesta vegada els romans la van acceptar i van preparar una expedició per apoderar-se tant de Sardenya com de Còrsega.[27] No hi ha fonts que expliquin aquest canvi d'opinió respecte els fets tres anys abans.[57][87] Polibi va descriure aquest fet com indefensable.[88] Cartago va enviar una ambaixada a Roma, que citava el Tractat de Lutaci i afirmava que estaven equipant la seva pròpia expedició per recuperar l'illa, que havia mantingut durant 300 anys. El Senat romà va declarar cínicament que consideraven la preparació d'aquesta força un acte de guerra. Els seus termes de pau van ser la cessió de Sardenya i Còrsega i el pagament d'una indemnització addicional de 1.200 talents.[88][89][note 6] Debilitada per 30 anys de guerra, Cartago va acceptar en lloc d'entrar en un conflicte amb Roma de nou.[90]
Conseqüències
Els romans van requerir d'una forta presència militar a Sardenya i Còrsega durant almenys els set anys següents. La presa de Sardenya i Còrsega per part de Roma i la indemnització addicional van alimentar el ressentiment a Cartago.[91][92] Polibi considerà que aquest acte de mala fe per part dels romans va ser el principal motiu de la Segona Guerra Púnica, que va esclatar dinou anys més tard.[90] El paper d'Hamílcar Barca en la victòria va augmentar molt el prestigi i el poder de la família Bàrcida. Immediatament després de la guerra, Hamílcar va dirigir molts dels seus veterans en una expedició per expandir les possessions cartagineses al sud d'Ibèria; que es va convertir en un feu bàrcid semiautònom. El 218 aC, un exèrcit cartaginès sota el comandament d'Hanníbal Barca va assetjar la ciutat protegida pels romans de Sagunt a l'est d'Ibèria, proporcionant l'espurna que va encendre la Segona Guerra Púnica.[93][94]
L'historiador Dexter Hoyos escrigué que «la guerra sense treva... va produir una inversió completa i duradora de la sort interna i l'orientació militar de Cartago».[29] Miles coincideix que hi va haver «un període de profunda transformació política».[95] Cartago no va recuperar mai el control del seu exèrcit: els generals van continuar sent, com Hamílcar, seleccionats pels seus exèrcits; les tropes a la península Ibèrica es van convertir de facto en l'exèrcit privat dels bàrcides. Internament, les opinions tant dels bàrcides com de l'Assemblea Popular dictaven cada cop més als antics òrgans del Senat i del Tribunal.[96]
Notes
↑Bernard Mineo parla de fonts diferents de Polibi a «Principal Literary Sources for the Punic Wars (a part of Polybius)».[23]
↑3,200 talents eren aproximadament 81.000 kg de plata.[30]
↑Els hispans van utilitzar una llança pesant que els romans van adoptar més tard com a pílum.[37]
↑L'historiador militar Nigel Bagnall qüestiona la utilitat de la maquinaria de setge, ja que els rebels no tenien cap ciutat que pogués ser assetjada.[56]
↑No s'ha de confondre amb Hanníbal Barca, de la Segona Guerra Púnica.
↑1,200 talents eren aproximadament 30 kg de plata.[30]
Carradice, Ian A. «The Libyan War and Coinage: a New Hoard and the Evidence of Metal Analysis». The Numismatic Chronicle, 148, 1988, pàg. 33–52. JSTOR: 42668126.
Hau, Lisa. Moral History from Herodotus to Diodorus Siculus. Edimburg: Edinburgh University Press, 2016. ISBN 978-1-4744-1107-3.
Hoyos, Dexter «Towards a Chronology of the 'Truceless War', 241–237 B.C.». Rheinisches Museum für Philologie, 143, 3/4, 2000, pàg. 369–380. JSTOR: 41234468.
Hoyos, Dexter. Truceless War: Carthage's Fight for Survival, 241 to 237 BC. Leiden; Boston: Brill, 2007. ISBN 978-90-474-2192-4.
Scullard, H.H.. «Carthage and Rome». A: Cambridge Ancient History: Volume 7, Part 2, 2nd Edition. Cambridge: Cambridge University Press, 2006, p. 486–569. ISBN 0-521-23446-8.
Robinson, E. S. G. «The Libyan Hoard (1952): Addenda, and the Libyan Coinage in General». The Numismatic Chronicle and Journal of the Royal Numismatic Society, 16, 1956, pàg. 9–14. JSTOR: 42678379.
