El Grup Ponzán va treballar per als serveis secrets francesos, belgues i, sobretot, anglesos. En el context de la guerra i la França ocupada, als aliats els calia comptar amb passos clandestins de la frontera espanyola que els permetessin evadir persones en perill (particularment aviadors derribats en sòl francès) i conduir correus a les seves ambaixades i consolats. Els anarquistes del Grup Ponzán pretenien estendre i enfortir la lluita contra Franco en tots els fronts possibles i la col·laboració amb els serveis secrets aliats els aportaven finançament, armes i contactes.
Els recels eren mutus. Són reveladores en aquest sentit les paraules d'Albert Guérisse, responsable de la "xarxa d'evasió" anglesa Pat O'Leary: Vidal (Vidal és el cognom matern de Ponzán, a qui es refereix Guérisse) no tenia simpatia particular pels anglesos. Els tenia la mateixa consideració que a francesos i alemanys; és a dir, els considerava peons d'un tauler d'escacs. El tauler era Espanya, a l'altre costat de les muntanyes. Espanya dominada per Franco. Rebel, impacient per actuar, arrossegant vells somnis d'anarquista, Vidal sempre reclamava armes.[1]
L'agent francès Robert Terres es refereix així als membres del Grup Ponzán: Reclutats (pels anglesos) a les regions frontereres entre els elements més irreductibles i més idealistes dels refugiats antifeixistes decidits a continuar la lluita contra Franco i disposats per a això a acceptar qualsevol ajuda (...) en forma de protecció i de diners.[2]
Agustín Remiro, detingut i condemnat a mort després d'una missió del Grup a Espanya i Portugal, escriu en una carta dirigida a López (segurament Eusebio López Laguarta) des de la presó de Madrid: No us en fieu dels anglesos, són uns canalles (...) i només ens volen per explotar la nostra voluntat. No parlo amb despit, no, només us parlo amb la finalitat que no sigueu víctimes dels responsables del dolor espanyol.[3]
El Grup participà en l'evasió d'aproximadament tres mil persones i prestà un nombre indefinit de serveis de correu.
Referències
↑L'histoire de Pat O'Leary, Vincent Brome, Ed. Amiot-Dumont, París, 1957 (trad. inglesa: The Way Back. The Story of Lieut-Commander Pat O'Leary, The Companion Book Club, Londres, 1958), capítulo VII, pág. 78.
↑Double jeu pour la France 1939-1944, Robert Terres, ed. Grasset et Fasquelle, París, 1977.
↑Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos, Antonio Téllez, ed. Ayuntamiento de Épila y Diputación de Zaragoza, 2006.