Molts membres d'aquesta gens van ser magistrats durant la república i van optar pel consolat, sobretot els de les branques dels Fabii i dels Valerii des del segle iii aC. També va haver-hi destacats escriptors i historiadors com el famós Tàcit.
Casa de Cornelius Rufus, a Pompeia
Orígens
Es desconeix amb certesa quin va ser l'origen de la gens, però es creu que podria derivar d'un hipotètic cognomenCorneus, ("fet de banyes"), potser perquè tindria la pell gruixuda com el material amb què estan fetes les banyes. També devia existir el diminutiu Corneolus i, de la barreja de les dues paraules, va sorgir Cornelius.[2]
Una altra possibilitat és que la paraula estigui relacionada amb l'agnomenCossus, emprat per la branca més antiga d'aquesta gens. Cossus podia ser un arcaic praenomen usat pels avantpassats dels Cornelii, però que més tard va passar a ser un cognomen de la família. Un exemple semblant es troba en la gens Fúria, que originalment es deia Fusia, paraula que deriva de Fusus. Aquella gens va fer servir més endavant Fusus com a cognomen, de la mateixa manera com els Cornelii van fer amb Cossus. Molt de temps després, aquesta branca de la família es va extingir i Cossus el van fer servir com a praenomen alguns dels darrers Cornelii.[1]
Praenomina usats per la gens Cornèlia
Els Cornelii van fer servir una gran varietat de praenomina, tot i que algunes branques van usar alguns noms amb preferència. Els més comuns a totes les branques van ser: Servius (abreujat: Ser.), Lucius (L.), Publius (P.), Gnaeus (Cn.), i Marcus (M.). Aulus (A.) va ser preferit per la branca dels Cornelii Cossi. Gaius (C.) va ser preferit per dues branques: els Cornelii Cethegi i els Lentuli. El praenomen Tiberius (Ti.) només està present una vegada entre els Lentuli, els quals més endavant, reviurien l'antic cognomen Cossus emprat-lo com a praenomen.[1]
Al segle i aC, el dictador Luci Corneli Sul·la va posar de nom als seus fills bessons Faustus (F.) i Fausta, revivint un antic praenomen que farien servir amb regularitat els seus descendents en els següents dos-cents anys. Van ser l'única família patrícia que va fer servir el praenomen Faustus. A la filla menor de Sul·la li van posar de nom Postuma i no hi ha més registres que provin que aquest nom es tornés a fer servir.[3]
Els cognomina dels plebeus van ser: Balbus i Gallus, i també es troben alguns cognomina portats per lliberts com ara Chrysogonus, Culleolus, Phagita, etc. Als escrits antics es fa menció alguns plebeus dels Cornelii sense cap cognomen que identifiqui a quina branca pertanyien. En l'època imperial el nombre dels Cornelis va incrementar considerablement.[1]
Cossus i Maluginensis devien ser originalment una sola família, ja que sovint els seus cognoms es troben junts, com per exemple en Servius Cornelius Cossus Maluginensis, el cònsol del 485 aC. Amb els anys van esdevenir branques separades. Entre els Cossi hi van haver molts homes il·lustres, que van viure els segles IV i V aC i després van desaparèixer dels llibres d'història. El darrer cònsol va portar l'agnomen Arvina. El darrer dels Maluginenses que va portar el títol de cònsol va ser l'any 367 aC.[1]
Els membres destacats d'aquestes branques són:
Cornelii Maluginenses
Per informació sobre les abreviacions: c. n. f. vegeu: filiació.
Làpida de la tomba dels germans Gai i Luci Corneli, fills de Gai
Aquesta branca de la gens Cornèlia es va iniciar a començaments del segle iv aC, amb Publi Corneli Escipió, del qui es diu que va ser magister equitum del dictador Marc Furi Camil el 396 aC. Als Fasti Capitolini, on està el llistat de magistrats, se'l pot identificar com Publius Cornelius Maluginensis, fet que indica que els Escipions va ser un cognomen adquirit i que eren una subbranca dels Maluginenses.[15]
La paraula Scipio es podria traduir per "bastó, gaiata" i li van posar de sobrenom a un Corneli que tenia el pare cec i preferia recolzar-se sobre el seu fill abans que agafar un bastó. Després el nom va passar als descendents. Es diu que els homes d'aquesta família van fer Roma gran. Alguns van portar un agnomen acompanyat el seu nom que era un record de les seves proeses: Africanus, Asiaticus, Asina, Barbatus, Calvus, Hispallus, Nasica i Serapio. Units al cognomen Orfitus, van ser una de les famílies més prominents fins al segle ii.[16][1]
Cornelia P. f., filla de Publius Cornelius Scipio Salvito, i fillastra d'August; casada primer amb Sextus Julius Caesar, i després de la sev mort amb Lucius Aemilius Lepidus Paullus.[24]
Els Lentuli van ser una de les branques més importants de la gens Cornèlia, tant era així que Ciceró feia servir l'expressió Appietas et Lentulitas per referir-se a les qualitats dels membres destacats del partit patrici. Quan es troba el cognom Lentulus portat per plebeus (en els llistats de tribuns de la plebs), es tracta sens dubte de descendents de lliberts que van pertànyer a aquesta branca. Es deia que la paraula Lentulus derivava de lens (el llegum anomenat llentilla), de la mateixa manera que la paraula Ciceró derivava de cicer («cigró»). Però també cal tenir en compte que potser tingués relació amb l'adjectiu lentulus («lent»).
El cognom Lentulus apareix per primera vegada en la història durant l'època del saqueig de Roma per part dels gals, a començaments del segle iv aC i està entre els personatges destacats fins al segle i. Al seu cognom van afegir algun agnomen com ara: Caudinus, Clodianus, Crus, Gaetulicus, Lupus, Maluginensis, Marcellinus, Niger, Rufinus, Scipio, Spinther i Sura.[1][36][37]
Els membres més destacats són:
Lucius Cornelius Lentulus, segons el seu fill fou l'únic senador qui va votar en contra de donar pagament a Brennus i als gals perquè abandonessin Roma el 389 aC.[38]
Cornelius Lentulus, un actor i escriptor de pantomimes.[1]
Cornelii Rufini i Sullae
La branca dels Cornelii Rufini es va iniciar en la segona meitat del segle iv aC amb Publius Cornelius Rufinus, dictador l'any 334 aC. Del sobrenom Rufinus («rogenc»), es pot deduir que li van posar per ser pèl-roig. Un descendent d'aquesta família va ser el primer a portar el cognomen Sulla, i això va passar durant la Segona Guerra Púnica. Probablement es tracta d'un diminutiu de Sura, un cognomen present en diverses gentes entre les quals hi ha la Cornelii Lentuli. Plutarc pensava erròniament que el dictador Sul·la havia estat el primer a portar aquest cognom i que era degut al fet que tenia el cutis de pell clara amb pigues rogenques. Macrobi, en canvi, pensava que es tractava d'una paraula derivada de Sibylla, proposta etimològica que va rebutjar Quintilià. Molts homes de cognom Sulla van ocupar alts carres en l'època imperial i alguns van portar a més l'agnomenFelix.[1][62][63]
La següent llista inclou els personatges més destacats de la branca:
Les referències sobre la branca dels Cethegi comencen a partir de la segona meitat del segle iii aC i van destacar fins al segle v. Horaci els va descriure com cinctuti Cethegi, pel costum d'aquests homes d'anar amb els braços nus, seguint la moda antiga.[1][90]
La branca dels Cornelii Balbi no eren, parlant amb propietat, de la gens Cornelia, ja que el primer d'ells no era romà sinó nadiu de Gades. El cognom d'aquest primer membre devia sonar semblant al llatí Balbus, que vol dir «quequejar».
Publius Cornelius, tribú de la plebs el 51 aC.[106]
Cornelius, un centurió de l'exèrcit d'Octavianus el 43 aC, enviat a Roma a reclamar el títol de cònsol per al seu general.[107]
Gaius Cornelius Gallus, poeta i prefecte a Egipte el 30 aC. De procedència gal·la i probablement beneficiari de manumissió per un dels Cornelii Cinnae o Sullae[1]
Altres Cornelii durant l'Imperi
emperadriu Julia Cornelia Paula
Cornelius Tlepolemus, pintor de Cibyra a Sicília, el qul va estar al servei de Verres. Cicerò va dir d'ell que era un dels canes venatici («gossos de caça») de Verres.[108]
_-_n._1237_-_Pompei_-_Casa_di_Cornelio_Ruffo.jpg)
_-_Ephesus_Museum.JPG)
