La GCN2 (de l'anglès general control non-derepressible 2) és una proteïna cinasa de eIF2A que actua com a sensor d'estrès cel·lular, sobretot com a respost
Estructura cristal·lina del domini cinasa de GCN2 | |
| Substància | gen |
|---|---|
| Identificadors | |
| Símbol | GCN2 AAS1 |
| Entrez | 851877 |
| UniProt | P15442 |
| PDB | 1zyc |
La GCN2 (de l'anglès general control non-derepressible 2) és una proteïna cinasa de eIF2A que actua com a sensor d'estrès cel·lular, sobretot com a resposta a la privació d'aminoàcids, irradiació UV, entre altres possibles alteracions metabòliques.[1]
La proteïna GCN2 humana està formada per 1649 aminoàcids amb una massa molecular de 190kDa.[1]
Participa en la resposta integrada a l'estrès (ISR), de manera que quan s'activa fosforila eIF2a provocant una reducció global de la síntesi de proteïnes i activant la traducció preferencial de gens adaptatius com ATF4.[1][2]
Aquesta proteïna presenta 5 dominis conservats: domini pseudoquinasa; domini quinasa, que és actiu catalíticament; domini carboxi-terminal (CTD), que facilita la interacció amb els ribosomes i la formació del dímer; domini HisRS-like (histidil-tRNA sintetasa), que permet la unió de ARNt descarregats, i la regió amino-terminal RWD, que interacciona amb proteïnes.[3] A més, entre el domini RWD i el domini pseudoquinasa hi ha una regió enllaç carregat formada per arginina, lisina, glutamat i aspartat.[3]
En estat basal, quan les cèl·lules no els hi manquen nutrients, la GCN2 està inactiva. Aquesta està formada per dos parts iguals, és a dir, és un dímer i les seves parts es mantenen unides per unes interaccions entre elles que manté la proteïna inactivada.[3]
S'activarà en resposta a estrès cel·lular per diversos mecanismes:
GCN1 i GCN20 formaran un complex proteic que s'unirà a GCN2 pel domini RWD amino-terminal i actuarà traslladant els ARNt descarregats des del ribosoma al domini His-RS like de GCN2, activant aquest domini.[3][4]
En molts teixits tumorals els nivells de GCN2 activats són més alts que en teixits sans. A més, les cèl·lules tumorals depenen de GCN2 per sobreviure, sobretot en condicions d'estrès (per manca de nutrients per exemple). Així doncs, en múltiples glioblastomes i mielomes es mostra una gran dependència a GCN2.[4]
A més, GCN2 activa (fosforilada) no es degrada tan fàcilment que quan està inactivada, de manera que es va acumulant amb el temps i acaba conduint a apoptosi si aquestes condicions d'estrès persisteixen. Això provocarà que les cèl·lules tumorals siguin més agressives i més resistents a tractaments.[4]
Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.