La frontera consta de dos traçats. El primer és una línia divisòra de 168 quilòmetres, que va d'oest a est, des d'un punt a l'oceà Pacífic, el Punt "Concòrdia" segons Perú, la Fita n. 1 segons Xile[2] fins l'altiplà d'Ancomarca.
Fronteres entre Bolívia, Xile i Perú anteriors i posteriors a la Guerra del PacíficMapa que mostra els canvis territorials sorgits a base del Tractat d'Ancón (1883).Mapa que mostra la Cuestió de Tacna i Arica i la posterior solució amb el Tractato de Lima (1929).
El segon s'inicia en el punt en què el paral·lel geogràfic que passa per la Fita n. 1 s'interseca amb la línia de baixamar, i a partir d'allí es perllonga fins a les 80 milles nàutiques, després continua en direcció sud-oest sobre una línia equidistant des de les costes de tots dos països fins a la seva intersecció amb el límit de les 200 milles nàutiques mesurades des de les línies de base de Xile i, posteriorment, continua cap al sud fins al punt d'intersecció amb el límit de les 200 milles nàutiques mesures des de les línies de base de tots dos països.
Mapa esquemàtic de la Corte, que mostra límits marítims entre Xile i Perú, segons la seva sentència.
Història
Demarcació de la frontera terrestre
A l'inici de la seva vida republicana, segons una part de la historiografia, no existia límits entre el Virregnat del Perú i la Capitania General de Xile. El Perú limitava al sud amb Charcas, igual que Xile a la seva frontera nord.
Existeix una altra postura entre els historiadors que afirma que Xile i Perú limitaven en el riu Loa i que Bolívia hauria ocupat il·legalment el corredor d'Atacama, ja que aquest hauria pertangut en exclusiva a Xile.[3][4][5]
En 1925, a comanda de l'àrbitre estatunicenc, la República de Xile retorna Tarata i els seus voltants a la República Peruana. Finalment tots dos països signen un nou tractat, el Tractat de Lima en el qual fixen una nova frontera en la qual Xile roman amb Arica però ha de retornar Tacna. El 28 d'agost de 1929 Tacna és reincorporada al Perú.
Existia una disputa entre els dos països sobre la delimitació marítima des del 16 gener 2008.[6] Finalment es va resoldre el 27 de gener de 2014 davant la Cort Internacional de Justícia.[7] La frontera marítima entre els dos estats és ara de 448 kilòmetres.
Hi ha un projecte bolivià per construir sota aquesta frontera fins a l'oceà Pacífic, un túnel de 150 quilòmetres, el més llarg del món, a fi de permetre al país l'accés al mar que va perdre en la segona guerra del Pacífic.[8]
↑Chile - Bolivia. Breve historia de sus controversias (en español). Academia Militar, p. 16. ISBN 9568989021 [Consulta: 23 maig 2018]. «La pertenencia del puerto de Cobija al territorio chileno resulta indiscutible al encontrarse ubicado al sur de la desembocadura del río Loa, límite incontrovertible entre Chile y el Perú. Además existen numerosos testimonios históricos en los que consta que los encomenderos de Cobija eran vecinos de la Capitanía General de Chile. Resulta entonces sorprendente que el libertador Bolívar haya buscado darle un acceso al mar a Bolivia por territorio chileno, sin consultarlo con el gobierno de Chile. Esta transgresión es más notoria cuando sabemos que Bolívar, poco tiempo antes, le había solicitado al Perú que cediera a Bolivia la ciudad de Arica.»
↑Chile - Bolivia. Breve historia de sus controversias (en español). Academia Militar, p. 20. ISBN 9568989021 [Consulta: 23 maig 2018]. «Si bien es cierto que los antecedentes históricos fijaban el límite norte de Chile en el paralelo 21º27', que corresponde a la desembocadura del río Loa en Punta Chipana, las primeras constituciones chilenas no indicaban con claridad el límite norte de nuestro país, sino que lo hacían en forma genérica aludiendo a que Chile limitaba al norte con el "despoblado de Atacama". En 1843, el presidente Manuel Bulnes (1841-1851) dictó una ley que declaraba las guaneras situadas al sur del paralelo 23 como chilenas.»
