Florencio Rodríguez Vaamonde (Tui, 22 de febrer de 1807 - Madrid, 10 de juny de 1886) fou un polític gallec, ministre durant el regnat d'Isabel II d'Espanya.
Biografia
Era fill d'Agustín Rodríguez Vaamonde. Es llicencià en dret a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Va pertànyer al Partit Moderat. Fou fiscal del jutjat de Tui (1837-1838), diputat a Cortes per Pontevedra en quatre legislatures (1839-1846) i per Ribadavia (1846-1847),[1] i senador vitalici el 1847.[2] També fou rector de la Universitat de Madrid els anys 1846 i 1847.
En 1847 fou designat Ministre de Gràcia i Justícia en el gabinet del president Joaquín Francisco Pacheco Gutiérrez.[3] Fou nomenat ministre de la Governació entre 1863 i 1864 en el gabinet de Manuel Pando Fernández de Pinedo,[4] membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques des de la seva fundació el 1857, també en fou president des de 1869 fins a la seva mort.[5] Tornaria a ser senador per La Corunya el 1876 i per l'Acadèmia el 1877.[2]
Obres
- Ensayo sobre la prisión por deudas, 1867
- Estudio sobre la propiedad enfitéutica: y las leyes de 20 de agosto y 16 de septiembre de 1873 relativas a la redención de foros y otras cargas territoriales, 1883.
Referències
Enllaços externs
.svg){kind=small}
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
.jpg)
