Els dotze del patíbul (títol original en anglès The Dirty Dozen) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Robert Aldrich i estrenada l'any 1967. Ha estat doblada al català.[1]
El guió es basa en el best-seller de 1965 de E. M. Nathanson, que es va inspirar en una unitat real de la Segona Guerra Mundial d'especialistes en demolició darrere de les línies de la 101a Divisió Aerotransportada anomenada Filthy Thirteen.[2][3]
El major Reisman (Lee Marvin), un militar expert en la guerra de guerrilles, i tota una eminència en el sabotatge de l'enemic, rep l'ordre de realitzar una missió suïcida, i molt bruta, que es basa a convertir l'escòria de l'exèrcit en la veritable elit. La missió consisteix a llançar un grup de paracaigudistes prop a una mansió en la qual oficials de l'exèrcit alemany tenen instal·lat un lloc d'alt comandament, centre de vacances i fort de defensa, prendre-la per sorpresa, dinamitar el soterrani per tal de causar la mort de la major quantitat d'oficials alemanys per desmoralitzar l'exèrcit alemany, i per acabar, fugir si és possible. Després de seleccionar els seus homes, el major dels entrena amb mà dura però justa, amb el que es guanya la confiança del grup, afrontant-se fins i tot a oficials de major rang, per tal de demostrar que els bons soldats sempre ho segueixen sent tot i els seus errors. Quan arriba el moment, tots estan preparats per dur a terme la missió, però a poc a poc es fa malbé el pla, i han d'improvisar per tal de complir amb la missió.
Repartiment
Recepció
Taquilla
Els dotze del patíbul va ser un gran èxit comercial. En els seus primers cinc dies a Nova York, la pel·lícula va recaptar 103.849 dòlars en 2 sales.[5]
Produït amb un pressupost de 5,4 milions de dòlars, va obtenir 7,5 milions de dòlars en les seves cinc primeres setmanes al cinema a partir de 1.152 reserves i 625 impressions, una de les pel·lícules més taquilleres en aquell moment;[6] tanmateix, a l'enquesta setmanal de taquilla de Variety, basada en una mostra de teatres clau de la ciutat, només va arribar al segon lloc a la taquilla dels Estats Units darrere de Només es viu dues vegades fins que finalment va assolir el número u en la seva sisena setmana.[7] Finalment va obtenir lloguers de 24,2 milions de dòlars als Estats Units i al Canadà amb un import brut de 45,3 milions de dòlars.[8] Va ser la quarta pel·lícula més taquillera de 1967 i la pel·lícula de MGM més taquillera de l'any. També va ser un èxit a França, amb 4.672.628 entrades.[9]
Coincidint amb la seva estrena, Dell Comics va publicar un còmic The Dirty Dozen l'octubre de 1967.[10][11]
Premis
A més la pel·lícula ha estat reconeguda per l'American Film Institute en les llistes següents:
Referències
- ↑ esadir.cat. Els dotze del patíbul. esadir.cat.
- ↑ Yardley, William «Jake McNiece, Who Led Incorrigible D-Day Unit, Is Dead at 93» (en anglès). The New York Times, 13-02-2013. Arxivat de l'original el 12 març 2016 [Consulta: 4 març 2022].
- ↑ «World War II soldier John (Jack) Agnew, whose unit inspired 'Dirty Dozen,' dies at 88» (en anglès). New York Daily News, 12-04-2010. Arxivat de l'original el 5 abril 2016 [Consulta: 4 març 2022].
- ↑ «The Dirty Dozen». The New York Times.
- ↑ «'Heat of Night' Scores With Crix; Quick B.O. Pace». Variety. 1967-08-09: 3.
- ↑ «'Dirty Dozen' Nabs $7.5-Mil. In 5 Wks.». Variety. 1967-08-09: 3.
- ↑ «National Boxoffice Survey». Variety. 1967-08-09: 4.
- ↑ «Big Rental Films of 1967». Variety. 1968-01-03: 25.
- ↑ Soyer, Renaud (July 14, 2013) "Robert Aldrich Box Office" Arxivat 2020-05-11 a Wayback Machine.. Box Office Story (en francès).
- ↑ Dell Movie Classic: The Dirty Dozen al Grand Comics Database
- ↑ Dell Movie Classic: The Dirty Dozen a la Comic Book DB (arxivat de l'original)
- ↑ «The 40th Academy Awards (1968) Nominees and Winners». oscars.org. Arxivat de l'original el 2 abril 2015. [Consulta: 25 agost 2011].
- ↑ «AFI's 100 Years...100 Thrills». American Film Institute, 2002. Arxivat de l'original el 6 febrer 2020. [Consulta: 20 agost 2016].
- ↑ «AFI's 100 Years...100 Heroes & Villains Nominees», 2005. Arxivat de l'original el 17 octubre 2019. [Consulta: 20 agost 2016].
- ↑ «AFI's 100 Years...100 Cheers Nominees», 2005. Arxivat de l'original el 6 febrer 2020. [Consulta: 20 agost 2016].
Vegeu també
