Ducat de Milà

Ducat de Milà

Ducatus Mediolanensis (la)
Tipus	ducat, estat del Sacre Imperi Romanogermànic i estat desaparegut
Epònim	Milà
Localització
45° 28′ 00″ N, 9° 10′ 00″ E
Capital	Milà
Població humana
Idioma oficial	llombard italià
Religió	Església Catòlica
Dades històriques
Anterior	República Ambrosiana
Fundador	Joan Galeàs Visconti
Creació	11 maig 1395
Dissolució	17 octubre 1797
Següent	Província de Milà i República Ambrosiana
Organització política
Forma de govern	monarquia
Òrgan legislatiu	Senat de Milà ,
• Duc	Francesc I Sforza (1450–1466) Galeàs Maria Sforza (1466–1476) Joan Galeàs Sforza (1476–1479) Lluís Maria Sforza (1479–1500) Joan Galeàs Visconti (1395–1402) Joan Maria Visconti (1402–1412) Felip Maria Visconti (1412–1447)
Moneda	Escut de Milà

El Ducat de Milà, també anomenat Milanesat o Estat de Milà, va ser durant l'edat mitjana i la moderna la principal potència feudal del nord de la península Itàlica. Es trobava a la plana padana, creuat pels rius Po i Adda. Milà n'era la capital, tot i que també destacaven les ciutats de Pavia, Melegnano, Alessandria, Novara, Guastalla, Agnadello i Fornuovo. Establert a partir del senyoriu de Milà el 1395 pervisqué, passant pel domini de diverses potències, majoritàriament el Sacre Imperi, fins a les Guerres Napoleòniques quan s'hi establí l'estat satèl·lit de la República Transpadana (1796).

Establiment

Vegeu també: Senyoriu de Milà i República Ambrosiana

El Ducat de Milà fou creat el 1395 per Joan Galeàs Visconti, gràcies a l'elevació del títol de senyor de Milà per part del rei Venceslau IV de Bohèmia a duc de Milà. Associat des del primer moment a la dinastia Visconti, quan aquesta es va extingir el 1447 es declarà la República Ambrosiana tot i les pretensions legítimes de Carles I d'Orleans. Aquest va ser incapaç de prendre possessió de la seva herència, i a la finalització de la república, ocorreguda l'any 1450, Francesc I Sforza va autoproclamar-se Duc de Milà en virtut del seu matrimoni amb Blanca Maria Visconti.

La presa de Constantinoble pels turcs el 1453 va marcar el principi de la decadència veneciana,^[1] el que va propiciar un acord entre Milà i Venècia, que van acabar les Guerres de Llombardia amb la pau de Lodi en 1454,^[2] a la qual després es van adherir Florència i Nàpols.

Domini francès

El 1498 el fill del duc d'Orleans es va convertir en rei de França amb el nom de Lluís XII i va pretendre fer efectives les reclamacions del seu pare sobre Milà, envaint-lo i expulsant a Lluís Sforza el 1499. Aquest domini francès va durar fins al 1513, quan forces suïsses van reposar al fill de Lluís, Maximilià Sforza, al tron. El 1515 els francesos, sota les ordres de Francesc I de França, van vèncer a la batalla de Marignano i capturaren Maximilià, fent efectiva una nova ocupació sobre el ducat. De nou van ser expulsats el 1521, aquesta vegada gràcies a les forces austríaques, i es va coronar al germà de Maximilià, Francesc II Sforza.

Després de la decisiva derrota francesa a la batalla de Pavia el 1525, que va deixar a Carles I d'Espanya com a principal força a la península Itàlica, Francesc I es va unir a la Lliga de Conyac formada per França, Venècia, Florència i el papa Climent VII en contra de Carles. Això implicava l'expulsió de Milà de Francesc I per part de les tropes imperials, tot i que va mantenir el control d'altres ciutats del ducat. Finalment va cedir els seus drets al Milanesat en la Pau de Cambrai de 1529.

Domini hispànic

Després de la derrota de Francesc I de França a Pavia el 1525 on el capità Joan Aldana el va fer presoner, l'emperador Carles V es va annexionar el ducat. Francesc I, a fi que l'emperador el deixés lliure, va signar el Tractat de Madrid, mitjançant el qual va cedir el Milanesat a Carles V, li va retornar el Franc Comtat i també li va fer la promesa de retornar el Ducat de Borgonya, però un cop passats els Pirineus va dir que aquell acord no era vàlid perquè el va fer sota pressió. L'any 1540 l'emperador va investir el seu fill Felip II de Castella. Finalment, la Pau de Cateau-Cambrésis de 1559 va reconèixer la incorporació del Milanesat a la Monarquia Hispànica.

El ducat de Milà va romandre dins de la Monarquia Hispànica fins a la Guerra de Successió espanyola al segle xviii. Després de la mort de Carles II va heretar les seves possessions Felip d'Anjou, al que es va oposar l'arxiduc Carles d'Àustria, que també tenia pretensions a la corona espanyola.

Domini imperial

El 26 de setembre de 1706 les tropes austríaques van ocupar Milà, que va passar a les mans de l'arxiduc. Aquesta situació de domini de facto austríac es va confirmar de iure en el Tractat d'Utrecht, i va ser definitivament ratificat com a possessió dels Habsburg austríacs pel Tractat de Baden l'any 1714.

Domini napoleònic

Així va romandre fins a la seva conquesta per part de Napoleó Bonaparte, durant les Guerres napoleòniques de 1796. El Ducat va ser cedit pel Tractat de Campo Formio a la naixent República Transpadana.

Unificació italiana

La restauració va significar el seu retorn a Àustria, encara que aviat fou de nou objectiu del nacionalisme italià, i va ser conquistat pel Regne de Sardenya-Piemont durant les guerres que van dur a la unificació del país.

Referències

1. Stinger, Charles L. The Renaissance in Rome (en anglès). Indiana University Press, 1998, p. 112. ISBN 0253334918. 
2. de Cadenas y Vicent, Vicente. La República de Siena y su anexión a la corona de España (en castellà). Ediciones Hidalguia, 1985, p. 15. ISBN 8400059131. 

Vegeu també

• Història d'Itàlia
• Batalla de Delebio
• Imperi Austríac

Bibliografia

• Cappelli, Adriano. Cronología Cronografía e Calendario Perpetuo, Milano, Hoepli, 1998 ISBN 88-203-2502-0
• VV.AA., Milano e il suo territorio, Volumen 1, pág.85, (1844) Ed. Picola