La dinastia jànida, djànida, jànides o djànides fou una nissaga que va governar el kanat de Bukharà del 1599[1] al 1785. El seu nom derivava de ser descendents de Djan ibn Yar Muhammad de la casa de kans d'Astracan, per la qual cosa també fou coneguda com a dinastia astrakhànida o dels astrakhànides. Djand davant l'avanç dels russos va fugir cap a Bukharà (1556) i es va casar amb la germana del kan shaybànidaAbd Allah II ibn Iskander; el 1599, mort un any abans Abd Allah II, i en mig de les lluites successòries (Abdul Mamun 1598 i Pir Muhammad 1598-1599) Djan va assolir el poder a Bukharà i el seu fill Baki Muhammad el va succeir el 1603 fins a la seva mort el 1605.
La dinastia va continuar i es va fer més forta sota Imam Kuli Khan (1611-1650), que amb gran crueltat va imposar la pau interna i va obtenir el suport dels líders religiosos i dels caps tribals, va rebutjar als mogols de Xa Jahan que volien recuperar el país, però no va aconseguir recuperar Gran Khorasan, i Coràsmia (Khivà) va trencar lligams; va abdicar el 1650 per fer la peregrinació a la Meca. El kanat estava llavors dividit entre el territori propi del kan, i un sub kanat pel seu hereu, que regia les províncies al sud de l'Amudarià amb seu a Balkh; el governant de Balkh fou de vegades independent de Bukharà i hi va haver conflictes i guerres entre ambdós. El principal kan fou Abd al-Aziz (1645-1681) que va tenir a ratlla als kazakhs i dzunghars al nord i als mogols al sud. Els uzbeks van esdevenir sedentaris i això va debilitar la seva força militar i al final del segle xvii van començar expedicions procedents dels uzbeks de Khivà (especialment el 1688), mentre les senyories locals dels uzbeks (biy) s'enfortien i es van perdre la Vall de Ferganà (Kokand) i Badakhxan.
Ubayd Allah I (1702-1705) va intentar posar fi a la noblesa tribal i restablir un poder centralitzat però no ho va aconseguir. A partir d'Abu l-Fayd (o Abu'l Faid, 1705-1747) amb l'ocupació de Bukharà per Nadir Shah de Pèrsia (1740-1747) de la que per set anys Abu l-Fayd fou vassall, i la desintegració regional, el kan va esdevenir un titella en mans dels ataliks de la tribu Mangit, i objecte de forts atacs dels kazakhs (1723 a 1729) que fugien dels dzungars i van envair la vall de Zarafshan. A partir de 1753 els Mangit van exercir tot el poder; el darrer Khan Abu l-Ghazi era merament nominal i va restar al tron fins al 1789; l'atalik, que va agafar el títol d'emir, tenia tot el poder.
