Dietari d'un pelegrí a Terra Santa és un llibre de proses de Jacint Verdaguer sobre un viatge a Palestina, Síria i Egipte la primavera del 1886, publicat el 1889.[1]
Contingut
El viatge de Verdaguer, en companyia de Jaume Almera, catedràtic de Sagrada Escriptura i bon coneixedor del món de la Bíblia, començà al port de Barcelona el dia 1 d'abril de l'any 1886 i conclogué al mateix lloc el 3 de juny. Incloïa l'estada d'una vintena de dies a Jerusalem i els seus voltants, la visita dels llocs sagrats de la història de Jesús, una anada a Beirut i Damasc i una última etapa a Egipte.[1]
El dietari es refereix a cadascun dels llocs i recull les impressions i les reflexions del viatger, revestit de l'esperit de pelegrí, que, per devoció més que per curiositat turística, visita no un país exòtic, sinó Terra Santa, el país de l'origen de la fe cristiana i dels llocs primigenis de la salvació, on la gran vivesa imaginativa de què està dotat fa reviure al poeta les meravelles de les narracions evangèliques, canòniques i apòcrifes. Es publicà primer, el 1888, a La Veu del Montserrat i a La Il·lustració Catalana, aquí amb gravats d'Andreu Solà, extrets de les postals que Verdaguer li proporcionà. La primera edició en llibre aparegué a les edicions de La Il·lustració Catalana l'any següent, amb pròleg de l'autor, datat al gener del 1889, i amb els gravats d'Andreu Solà.[1]
Influència a la seva obra
El pelegrinatge tingué una importància decisiva en la vida del poeta, però fou encara més decisiu per a la reorientació de la seva obra. El poeta, en efecte, començà una nova etapa literària amb la trilogia Jesús Infant, inspirada, concebuda i començada en aquell viatge amb el propòsit d'«endolcir lo doll cada dia més amargant i terrós de la poesia contemporànea». De retorn a Barcelona i recordant que «els divins personatges» de la Sagrada Família els han acompanyat tot el viatge, augura que «la Trinitat de la terra tindrà, dintre pocs anys, lo temple més gran i hermós que té en lo món», en referència al temple «expiatori» d'Antoni Gaudí. Es produeix, així, la confluència dels dos grans creadors en el mite dels orígens, de l'Arcàdia o de l'edat d'or, significada en la família divina. El Dietari és, doncs, a més d'un reportatge sobre la Palestina/Terra Santa del final del s. XIX, un llibre de despullament del poeta que es prepara per entrar en un nou estadi de creació literària.[1]
Crítiques
Segons Josep Pla és el millor llibre de prosa catalana del s. XIX. Tanmateix, en vida de l'autor se’n feu només una altra edició, el 1894, però fou traduït al castellà (1889) i al francès (1896).[1]
Segons Ramon Pinyol, aquest llibre és "políticament incorrecte", tant que menysprea els àrabs que troba al seu pas amb frases com: "(…) Raça fanàtica, sorda i cega, ramada d'homes que el profeta Mahoma junyí a son carro en son triomf a través de l'Àfrica, l'Àsia i Europa, moros que tenen una fe cega, tan cega que necessita de la nit de la ignorància per viure (…)". Verdaguer expressa el seu menyspreu cap als jueus que es troba i els descriu amb tota mena d'improperis. Així doncs, es tracta d'una visió honesta i salvatge d'un catòlic convençut de l'hegemonia prepotent de la seva fer per damunt de les altres, fora de la qual els pobles de Terra Santa viuen en la pura incivilitat.[2]
Referències
|
|---|
|
| Prosa | | |
|---|
| Poesia | |
|---|
| Cançons | |
|---|
| Obra pòstuma | |
|---|
