El diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii) és una espècie de marsupialdasiüromorf de la família dels dasiúrids. Fins fa poc, era endèmic de l'estat insular de Tasmània, però a finals del 2020 en fou reintroduïda una petita població viable a Nova Gal·les del Sud, a l'Austràlia continental. De dimensions comparables a les d'un gos menut, és el marsupial carnívor més gros del món des de l'extinció del llop marsupial el 1936. És un parent proper dels gats marsupials i llunyà del llop marsupial. Es tracta d'un animal de constitució robusta i musculada, pelatge negre, olor intensa i olfacte ben desenvolupat que emet crits molt forts i esgarrifosos i mostra una gran ferocitat quan menja. La grandària del cap i el coll li permet exercir una força de mossegada de les més potents dels mamífers depredadors terrestres actuals en proporció a la seva mida. Caça i consumeix carronya.
El diable de Tasmània fou extirpat del continent australià uns 400 anys abans de l'arribada dels colons europeus el 1788. Com que eren vists com una amenaça per al bestiar a Tasmània, els diables foren caçats fins al 1941, quan foren protegits oficialment. Des de finals de la dècada del 1990, la malaltia de tumors facials del diable de Tasmània ha reduït significativament el nombre de diables i actualment amenaça la supervivència de l'espècie, que el maig del 2009 fou declarada amenaçada. El Govern de Tasmània ha engegat programes per contenir la malaltia.
Taxonomia
El naturalista George Harris escrigué la primera descripció publicada del diable de Tasmània el 1807 i l'anomenà Didelphis ursina.[2] El 1838, el diable fou reanomenat Dasyurus laniarius per Richard Owen abans que el 1841 Pierre Boitard el mogués al gènere Sarcophilus i el reanomenés Sarcophilus harrisii, o «carnòfil de Harris». Una revisió taxonòmica posterior, publicada el 1987, intentà canviar el nom de l'espècie a Sarcophilus laniarius, basant-se en un registre fòssil continental d'uns pocs animals.[3] Tanmateix, això no fou acceptat per la gran majoria de la comunitat taxonòmica, de manera que es retingué el nom S. harrisii, mentre que S. laniarius ha estat relegat a espècie fòssil.[4] Anàlisis filogenètiques indiquen que el parent vivent més proper del diable són els gats marsupials i que té una relació més distant amb el llop marsupial.[5]
Descripció
Els bigotis del diable l'ajuden a detectar preses.
El diable de Tasmània és el marsupial carnívor vivent més gros d'Austràlia. Té una constitució com ajupida i gruixuda, amb un cap gros i una cua que fa, aproximadament, la meitat de la seva llargada corporal. El diable emmagatzema greix corporal a la cua, de manera que els exemplars malalts solen tenir una cua prima. Una cosa inusual en un marsupial, les seves potes anteriors són lleugerament més llargues que les posteriors. Els diables poden córrer fins a 13 km/h sobre distàncies curtes. El pelatge sol ser negre, tot i que són habituals taques blanques irregulars al pit i al darrere. Els mascles són sovint més grossos que les femelles, amb una llargada mitjana de cap i cos de 65,2 cm, amb una cua de 25,8 cm i un pes mitjà de 8 kg. Les femelles tenen una llargada mitjana de cap i cos de 57 cm, amb una cua de 24,4 cm i un pes mitjà de 6 kg.[6] S'estima en sis anys la longevitat mitjana d'un diable de Tasmània salvatge, tot i que en captivitat poden viure més temps.
El diable té llargs bigotis a la cara i en rulls a dalt del cap. Els bigotis li permeten detectar preses quan busca en la foscor i l'ajuden a saber quan hi ha altres diables a prop durant l'alimentació. Quan s'esvera, el diable pot produir una forta pudor, que rivalitza fins i tot amb la de la mofeta. L'oïda és el seu sentit dominant i també té un excel·lent sentit de l'olfacte. Com que els diables cacen de nit, sembla que la seva visió és més aguda en blanc i negre. En aquestes condicions, poden detectar fàcilment objectes en moviment, però tenen dificultats a l'hora de veure objectes estacionaris.[7] Una anàlisi de la força mossegadora dels mamífers en proporció a la seva mida corporal mostra que el diable té la mossegada més potent de qualsevol mamífer vivent.[8] La potència de la mandíbula es deu en part al seu cap relativament gros. Un diable de Tasmània també té un conjunt de dents que creix lentament al llarg de la seva vida.[7]
Reproducció
Fases del desenvolupament en la maduració de les cries de diable de Tasmània. Les línies diagonals indiquen la quantitat de temps que cal per un canvi; per exemple, calen 41 dies perquè a un diable li creixi el pelatge arreu del cos.
Les femelles comencen a criar quan assoleixen la maduresa sexual, sovint al seu segon any de vida. En aquest punt, esdevenen fèrtils una vegada per any i produeixen diversos òvuls mentre els dura el zel.[9] L'aparellament té lloc al març, en llocs protegits, durant tant el dia com la nit. Els mascles es barallen per les femelles durant l'època d'aparellament i les femelles s'aparellen amb el mascle dominant. Els diables no són monògams i les femelles s'aparellen amb diversos mascles si el mascle dominant no les vigila després d'aparellar-s'hi. La gestació dura 21 dies, al final dels quals neixen 20-30 cries,[7] cadascuna de les quals pesa, aproximadament, 0,18-0,24 grams.[10] Quan neixen les cries, hi ha una competència ferotge quan es mouen de la vagina al marsupi. Un cop dins el marsupi, cadascuna d'elles roman enganxada a un mugró durant els següents cent dies. El marsupi de la femella de diable de Tasmània, com el del uombat, s'obre vers el darrere, de manera que és físicament difícil per la femella interaccionar amb les cries dins el marsupi. Malgrat la mida de la ventrada al naixement, la femella només té quatre mugrons, de manera que no hi ha mai més de quatre nadons nodrint-se al marsupi; com més vella esdevé una femella, més petites seran les seves ventrades.[7] De mitjana, sobreviuen més femelles que mascles.[9]
Dins el marsupi, les cries que s'alimenten creixen ràpidament. Després de 15 dies, les parts externes de l'orella esdevenen visibles. Les parpelles són aparents després de 16 dies, els bigotis després de 17 i els llavis després de 20. El pelatge comença a créixer quan tenen 49 dies i esdevé complet a l'edat de 90 dies Els seus ulls s'obren poc després del desenvolupament del seu pelatge — entre 87 i 93 dies — i les boques poden començar a deixar anar el mugró als 100 dies d'edat.[9] Deixen el marsupi 105 dies després de néixer; pareixen petites còpies dels seus pares i pesen, aproximadament, mig quilogram. A diferència de les cries de cangur, els diables joves no tornen al marsupi, sinó que romanen al cau tres mesos més. S'aventuren fora del cau per primer cop entre l'octubre i el desembre, abans d'esdevenir independents al gener. Les femelles de diable de Tasmània estan ocupades amb la cria dels seus fills durant, aproximadament, sis mesos de l'any.
Ecologia i comportament
Tot i que els diables de Tasmània són nocturns, els agrada prendre el sol. Al costat de l'ull esquerre d'aquest diable es veu una cicatriu adquirida en combat.
Els diables de Tasmània s'estenen i són bastant comuns arreu de Tasmània. Viuen en tots els hàbitats de l'illa, incloent-hi els afores de les zones urbanes i els agraden en particular els boscos esclerofil·les i les zones boscoses costaneres. El diable de Tasmània és un caçador nocturn i crepuscular i roman durant el dia entre arbustos frondosos o dins un cau. Els exemplars joves també poden escalar arbres, però això esdevé més difícil a mesura que creixen. Els diables també poden nedar. Són animals predominantment solitaris i no formen grups.[10] Ocupen territoris de 8-20 km², que poden encavalcar-se considerablement amb els d'altres animals.
Un diable menjant-se un ualabi atropellat per un cotxe aquell mateix dia.
Els diables de Tasmània poden caçar preses de fins a la mida d'un petit ualabi, però a la pràctica són oportunistes i mengen carronya més sovint del que cacen preses vives. Tot i que el diable prefereix els uombats, menja tota mena de petits animals nadius, mamífers domèstics (incloent-hi ovelles), ocells, peixos, insectes, granotes i rèptils. La seva dieta és bastant variada i depèn de l'aliment disponible.[7] De mitjana, es mengen un 15% del seu pes corporal cada dia; tanmateix, poden menjar-se fins a un 40% del seu pes corporal en mitja hora si en tenen l'oportunitat.[11] Els diables de Tasmània eliminen tota resta d'un cadàver, devorant els ossos i el pelatge a més de la carn i les vísceres. En aquest aspecte, el diable s'ha guanyat la gratitud dels grangers de Tasmània, car la velocitat que netegen un cadàver contribueix a evitar que s'estenguin insectes que altrament podrien perjudicar el bestiar.
L'alimentació és un esdeveniment social pel diable de Tasmània. Gran part del soroll atribuït a l'animal és el resultat d'una alimentació comunal sorollosa, en què es poden reunir fins a dotze exemplars i que sovint se sent des de diversos quilòmetres de distància. Un estudi dels diables durant l'alimentació identificà vint postures físiques, incloent-hi el seu badall maliciós característic i els onze sons vocals que fan servir per comunicar-se mentre mengen. Solen establir dominància per mitjà de sons i postures físiques, tot i que a vegades hi ha combats.[11] Els mascles adults són els més agressius i són habituals les cicatrius de combats per aliment o per parelles sexuals.
Estat de conservació
Durant un temps, Tasmània fou l'últim refugi de grans carnívors marsupials. Tots els carnívors marsupials grans s'extingiren al continent australià poc després de l'arribada dels humans. Només sobrevisqueren els més petits i adaptables. Proves fòssils de l'oest de Victòria mostren que els diables de Tasmània resistiren al continent fins fa uns sis segles (uns 400 anys abans de la colonització europea).[6] La seva extinció s'atribueix a la depredació per part dels dingos i a la caça per part dels aborígens australians.[12] A Tasmània, lliure de dingos, els marsupials carnívors encara eren actius quan arribaren els europeus. És coneguda l'extinció del llop marsupial després de l'arribada dels europeus, però el diable de Tasmània també estigué amenaçat.
Els primers colonitzadors de Tasmània tastaren la carn del diable, que descrigueren amb un gust com de vedella.[2] Com que es pensava que els diables caçarien i matarien animals de bestiar, ja el 1830 s'introduí un sistema de recompenses amb l'objectiu de foragitar el diable de les finques rurals. Al llarg dels cent anys següents, les trampes i els enverinaments portaren l'animal a la vora de l'extinció. Després de la mort de l'últim llop marsupial el 1936, es reconegué l'amenaça als diables. El diable de Tasmània fou protegit legalment el 1941 i a poc a poc se'n recuperaren les poblacions.
Han tingut lloc almenys dos grans declivis de les poblacions en la història coneguda, possiblement a causa d'epidèmies: el 1909 i el 1950.[6] Segons el Departament d'Indústries Primàries i Aigua de Tasmània, la població actual de diables és d'entre 10.000 i 100.000 individus i el més probable és que hi hagi entre 20.000 i 50.000 individus madurs.[7] El científic sènior del programa Devil Facial Tumour Disease, Hamish McCallum, ofereix una estimació més conservadora d'un mínim de 20.000 individus i un màxim de 75.000.[13]
Malaltia de tumors facials del diable de Tasmània
La malaltia de tumors facials del diable de Tasmània provoca la formació de tumors a l'interior i el voltant de la boca, que interfereixen amb l'alimentació i acaben causant la mort per inanició.
Observada per primer cop el 1995, la malaltia de tumors facials del diable de Tasmània (DFTD) ha fet estralls en els diables salvatges de Tasmània. Les estimacions del seu impacte van d'un 20% fins a un 50% de declivi en la població de diables, amb més d'un 65% de l'estat afectat.[14][15] Les poblacions d'alta densitat afectades sofreixen una mortalitat de fins al 100% en 12-18 mesos.[16] L'espècie fou classificada com a vulnerable sota la Llei de Protecció de les Espècies Amenaçades del 1995 de Tasmània i la Llei de Protecció del Medi Ambient i de la Conservació de la Biodiversitat del 1999 d'Austràlia el 2006, cosa que significa que es troba en perill d'extinció a «mitjà termini»[17][18] La UICN no solia considerar l'espècie com a amenaçada; quan fou avaluada el 1996, se la llistà com a espècie en risc mínim.[19] Tanmateix, el 2008 la UICN revisà la seva posició i el diable fou, finalment, declarat espècie amenaçada.[20]
S'està fent un seguiment de les poblacions salvatges de diables de Tasmània per supervisar l'expansió de la malaltia i identificar canvis en la seva prevalença. El seguiment de camp implica capturar diables dins d'una zona definida per comprovar si la malaltia està present i determinar el nombre d'animals afectats. Es visita repetidament la mateixa àrea per determinar l'expansió de la malaltia al llarg del temps. Fins ara, s'ha establert que els efectes a curt termini de la malaltia en una àrea poden ser greus. Un seguiment a llarg termini de les zones serà essencial per determinar si els efectes romanen o si les poblacions es poden recuperar.[15] Els treballadors de camp també estan comprovant l'eficàcia a l'hora d'eliminar la malaltia per mitjà de la captura i retirada dels diables malalts. S'espera que la retirada dels diables malalts de les poblacions salvatges disminueixi la prevalença de la malaltia i permeti a més diables sobreviure més enllà de la joventut i reproduir-se.[15]
La malaltia és un exemple de càncer transmissible, és a dir, que es pot encomanar entre els animals.[21] Mentre no es trobi una cura, els científics estan retirant els animals malalts i posant els exemplars sans en quarantena com a mesura de precaució davant de la possible extinció de les poblacions salvatges.[21] El grau extremament baix de diversitat genètica dels diables de Tasmània i una mutació cromosòmica que no es dona en cap altre animal carnívor fan que siguin particularment vulnerables a aquest càncer infecciós.[22]
S'estan establint dues poblacions de «reserva» de diables lliures de la malaltia en unes instal·lacions urbanes a Hobart (un suburbi de Taroona) i a Maria Island, davant la costa oriental de Tasmània. La cria en captivitat en zoos del continent també és una possibilitat. El declivi en el nombre de diable també és vist com a problema ecològic, car es creu que la seva presència en l'ecosistema forestal de Tasmània ha evitat l'establiment de la guineu comuna, introduïda il·legalment a Tasmània el 2001.[16][23] Les guineus són una espècie introduïda problemàtica a la resta d'estats australians i l'establiment de guineus a Tasmània representaria un obstacle per la recuperació del diable de Tasmània.
Una investigació recent de la Universitat de Sydney ha revelat que el càncer facial infecciós podria ser capaç d'estendre's a causa d'una diversitat genètica extremament baixa en els gens immunitaris dels diables (MHC I i MHC), cosa que propicià preguntes sobre com de bé poden sobreviure poblacions d'animals petites i potencialment endogàmiques.[24]
Els científics han quedat astorats de trobar nivells elevats de productes químics ignífugs potencialment carcinògens en diables de Tasmània. Els resultats preliminars de proves encarregades pel Govern de Tasmània sobre els productes químics trobats al teixit adipós de setze diables han revelat nivells elevats d'hexabromobienil (BB153) i «bastant elevats» d'èter decabromodifenil (BDE209).[25]
Aspectes culturals
Les orelles d'un diable enrogeixen quan s'excita.
El diable de Tasmània és un animal icònic a Austràlia; és el símbol del Servei de Parcs Nacionals i de Fauna de Tasmània i l'equip de futbol australià que juga a la Victorian Football League és conegut com a Tasmanian Devils Football Club. El desaparegut equip de bàsquet de la NBL, els Hobart Devils, també devia el nom a l'animal. El diable fou un dels sis animals nadius australians que aparegueren a les monedes commemoratives de dos-cents dòlars australians emeses entre el 1989 i el 1994. Els diables de Tasmània són populars amb els turistes domèstics i internacionals. A causa de la seva personalitat única, el diable de Tasmània ha estat el protagonista de nombrosos documentals i llibres per nens de no-ficció. El documental australià més recent sobre el diable, Terrors of Tasmania, dirigit i produït per David Parer i Elizabeth Parer-Cook, fou llançat el 2005. El documental segueix una femella de diable anomenada Manganinnie al llarg de l'època d'aparellament i del naixement i la cria dels seus bebès. El documental també observa l'efecte de la malaltia de tumors facials del diable de Tasmània i les mesures de conservació que s'han emprès per assegurar la supervivència del diable. El documental ha estat emès a la televisió a Austràlia i als Estats Units al National Geographic Channel.
Tuz el diable de Tasmània, la mascota de Linux per a la versió 2.6.29
Les restriccions sobre l'exportació dels diables de Tasmània vol dir que normalment només se'ls pot veure en captivitat a Austràlia. L'últim diable conegut a l'estranger morí al Fort Wayne Children's Zoo (EUA) el 2004.[26] Tanmateix, el Govern de Tasmània envià un parell de diables al Zoo de Copenhaguen, després del naixement del primer fill de Frederic de Dinamarca i la seva esposa de Tasmània, Mary, a l'octubre del 2005.[27] Aquests són els únics diables que es poden veure a l'exterior d'Austràlia.
El diable de Tasmània és conegut internacionalment com a la inspiració del personatge de dibuixos animats dels Looney TunesTaz. Tot i que la versió de dibuixos animats sembla un diable estilitzat (canines prominents, un cap gran, potes curtes), les semblances en el comportament dels dos són poques i consisteixen principalment en un comportament sorollós i tímid i un apetit voraç. Uns investigadors també han donat a un ratolí mutant el nom de «diable de Tasmània». El ratolí mutant té un defecte en el desenvolupament de les cèl·lules dels pèls sensibles de l'orella, fent que presenti comportaments anormals com ara moviments bruscos i circulars del cap,[28] de manera més similar al Taz dels dibuixos animats que no pas al diable de Tasmània autèntic.
Per a la versió 2.6.29 del nucli Linux, Linus Torvalds substituí temporalment la mascota Tux amb un diable de Tasmània anomenat «Tuz» per a donar suport a la Campanya Save the Tasmanian Devil.[29]
↑ 2,02,1Harris, G. P. 1807. Description of two species of Didelphis for Van Diemen's Land. Transactions of the Linnean Society of London, Volume IX
↑Werdelin, L. 1987. Some observations on Sarcophilus laniarius and the evolution of Sarcophilus. Records of the Queen Victoria Museum, Launceston, 90:1-27
↑Groves, Colin. Wilson, D. E.; Reeder, D. M. (editors). Mammal Species of the World (en anglès). 3a edició. Johns Hopkins University Press, 2005, pàg. 28. ISBN 0-801-88221-4.(anglès)
↑Krajewski, C. et al'., 1992. "Phylogenetic relationships of the thylacine (Mammalia:Thylacinidae) among dasyuroid marsupials: evidence from cytochrome b DNA sequences". Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 250:19-27 PMID: 1361058
↑ 6,06,16,2Guiler, E.R. 1983. "Tasmanian Devil", a R. Strahan Ed. The Australian Museum Complete Book of Australian Mammals, pàg. 27-28, Angus & Robertson ISBN 0-207-14454-0
↑Wroe, S, McHenry, C; Thomason, J. 2005. "Bite club: comparative bite force in big biting mammals and the prediction of predatory behaviour in fossil taxa". Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 272:619-625 PMID: 15817436
↑ 9,09,19,2Guiler, E.R. 1970. "Observations on the Tasmanian Devil, Sarcophilus harrisii II. Reproduction, Breeding and Growth of Pouch Young". Australian Journal of Zoology 18:63-70
↑ 10,010,1Fisher, D.O. et al. 2001. "The ecological basis of life history variation in marsupials", Appendix A. Ecology 82:3531-3540
↑ 11,011,1Pemberton, D. and Renouf, D. 1993. "A field-study of communication and social behaviour of Tasmanian Devils at feeding sites". Australian Journal of Zoology, 41:507-526
↑Johnson, C.N.; Wroe, S. 2003. "Causes of extinction of vertebrates during the Holocene of mainland Australia: arrival of the dingo, or human impact?", Holocene 13:941-948
↑Tassie sends devils to celebrate birth, AAP, 17 octubre 2005
↑Erven, A. et al. 2002. A novel stereocilia defect in sensory hair cells of the deaf mouse mutant Tasmanian Devil. European Journal of Neuroscience 16:1433-1441 PMID: 12405956
У биохемији, Лајнвивер—Берков дијаграм (или дупли рецирпочни дијаграм) графички је приказ Лајнвивер—Беркове једначине за кинетику ензима, коју су извели амерички научници Ханс Лајнвивер и Дин Берк. Овај дијаграм обезбеђује користан графички метод за анализу Михаелис...
Carlos Ruckauf Diputado de la Nación Argentinapor la provincia de Buenos Aires 10 de diciembre de 2003-9 de diciembre de 2007 10 de diciembre de 1991-24 de agosto de 1993Sucesor Moreno Miguel García 10 de diciembre de 1987-16 de agosto de 1989Sucesor Jorge Domínguez Ministro de Relaciones Exteriores, Comercio Internacional y Culto de la Nación Argentina 3 de enero de 2002-25 de mayo de 2003Presidente Eduardo DuhaldePredecesor José María VernetSucesor Rafael Bielsa Gobernador de la provi...
В'є-ЛіксемVieux-Lixheim Країна Франція Регіон Гранд-Ест Департамент Мозель Округ Саррбур-Шато-Сален Кантон Фенетранж Код INSEE 57713 Поштові індекси 57635 Координати 48°46′43″ пн. ш. 7°08′00″ сх. д.H G O Висота 267 - 337 м.н.р.м. Площа 6,45 км² Населення 248 (01-2020[1]) Густота...
Pour les articles homonymes, voir MUD. Si ce bandeau n'est plus pertinent, retirez-le. Cliquez ici pour en savoir plus. Cet article ne cite pas suffisamment ses sources (janvier 2015). Si vous disposez d'ouvrages ou d'articles de référence ou si vous connaissez des sites web de qualité traitant du thème abordé ici, merci de compléter l'article en donnant les références utiles à sa vérifiabilité et en les liant à la section « Notes et références » En pratique : Q...
American fashion designer Thom BrowneBorn (1965-09-27) September 27, 1965 (age 58)Allentown, Pennsylvania, U.S.Alma materUniversity of Notre DameOccupationFashion designerLabelThom BrownePartnerAndrew BoltonWebsitethombrowne.com Thom Browne (born September 27, 1965) is an American fashion designer. He is the founder and head of design for Thom Browne, a luxury fashion brand based in New York City. Browne debuted his womenswear collection in 2014.[1][2] Early life and...
American TV series or program Saul of the Mole MenGenreComedyCreated byCraig LewisDeveloped byPeter GirardiCraig LewisTom SternDirected byTom SternPeter Girardi (co-director, Ep. 10 only)Starring(See Cast)Voices of(See Cast)Narrated byJeff BennettTheme music composerTim BurnsOpening themeSaul of the Mole Men, performed by Trey ParkerEnding themeSaul of the Mole Men (Instrumental)ComposersTim BurnsLou FagensonCountry of originUnited StatesOriginal languageEnglishNo. of episodes20 (& 1...
Bahasa Arab Syam شامي šāmi Dituturkan diSuriah, Yordania, Lebanon, Turki, Palestina, IsraelWilayahLevant[a][1][2]EtnisBangsa Arab terutama Juga digunakan sebagai bahasa primer dan sekunder oleh beberapa kelompok etnis lain pada daerah tersebut.[3] Penutur44 juta (2022)[4][5]Rumpun bahasaAfroasiatik SemitikSemitik tengahSemitik SelatanBahasa ArabBahasa Arab Syam DialekSyam Utara Syam Selatan Sistem penulisan Abjad Arab Alfabet Lat...
Artikel ini sebatang kara, artinya tidak ada artikel lain yang memiliki pranala balik ke halaman ini.Bantulah menambah pranala ke artikel ini dari artikel yang berhubungan atau coba peralatan pencari pranala.Tag ini diberikan pada Januari 2023. Dalam artikel ini, nama keluarganya adalah Nguyễn. Nguyễn Văn OaiLahir1981Nghệ AnKebangsaanVietnamPekerjaanPembela hak asasi manusiaDikenal atasAktivisme demokrasi penangkapan 2011, penangkapan 2013, penahanan 2017 Nguyễn Văn Oai (kelahiran t...
Heretical Christian belief about the number of nails used to crucify Jesus Christ Triclavianism is the belief that three nails were used to crucify Jesus Christ. The exact number of the Holy Nails has been a matter of speculation for centuries.[1] The general modern understanding in the Catholic Church is that Christ was crucified with four nails, but three are sometimes depicted as a symbolic reference to the Holy Trinity. Albigenses and Waldenses Triclavianism was one of the beliefs...
Wikipedia bahasa NorwegiaJenis situsProyek ensiklopedia internetBahasaBahasa NorwegiaMarkasMiami, FloridaPemilikYayasan WikimediaSitus webhttp://no.wikipedia.org/KomersialBukanDaftar akunOpsional Wikipedia bahasa Norwegia Bokmål dan Riksmål adalah wikipedia edisi bahasa Norwegia. Pada bulan Desember 2008, jumlah artikelnya mencapai 200.000 artikel. Beroperasi pada November 2001. Wikipedia ini merupakan wikipedia terbesar ke-13 dari lebih dari 200 bahasa. Pranala luar Wikipedia bahasa Norweg...
Peta Mesir dengan Sharm el-Sheikh ditunjukkan di sebelah kanan (dengan nama Sharm ash Shaykh). Sharm el-Sheikh (شرم الشيخ) adalah sebuah kota di penghujung selatan Semenanjung Sinai di Mesir, di sepanjang pesisir antara Laut Merah dan Gunung Sinai. Sharm el-Sheikh dikenal sebagai kota wisata, terutamanya untuk kegiatan air, misalnya snorkelling atau menyelam. Berbagai hotel dan restoran luar negeri yang terkenal terletak di sini. Menurut BBC, Sharm el-Sheikh adalah kawasan yang popule...
Species of bird Yucatan poorwill Conservation status Least Concern (IUCN 3.1)[1] Scientific classification Domain: Eukaryota Kingdom: Animalia Phylum: Chordata Class: Aves Clade: Strisores Order: Caprimulgiformes Family: Caprimulgidae Genus: Nyctiphrynus Species: N. yucatanicus Binomial name Nyctiphrynus yucatanicus(Hartert, 1892) The Yucatan poorwill (Nyctiphrynus yucatanicus) is a species of nightjar in the family Caprimulgidae. It is found in the Yucatán Peninsula of Bel...
Soviet military officer (1901–1989) Pavle AbramidzeAbramidze, 1956Born19 March 1901Vani, Kutais Governorate, Russian EmpireDied3 April 1989(1989-04-03) (aged 88)Tbilisi, Georgian SSR, Soviet UnionAllegianceSoviet UnionService/branchRed Army (Soviet Army from 1946)Years of service1923–1956RankMajor generalCommands held 187th Rifle Division 130th Rifle Division 72nd Rifle Division (became 72nd Mountain Rifle Division) Battles/wars August uprising World War II Pavle Abramidze (Geor...
1893 comic opera by Arthur Sullivan Programme for Haddon Hall from 1893 Haddon Hall is an English light opera with music by Arthur Sullivan and a libretto by Sydney Grundy. The opera, set at the eponymous hall, dramatises the legend of Dorothy Vernon's elopement with John Manners, resetting the tale in the 17th century. It premiered at the Savoy Theatre on 24 September 1892 for a modestly successful run of 204 performances, closing on 15 April 1893.[1] The piece was popular with amate...
Joint venture university in Kunshan, China For the university in Tainan City, see Kun Shan University. Duke Kunshan University昆山杜克大学 (Chinese)TypePrivateEstablished2013[1]Parent institutionDuke UniversityChancellorLiu YaolinExecutive Vice ChancellorMary Frances Luce (interim)Undergraduates1,520 (Spring 2023)LocationKunshan, Jiangsu, ChinaCampusSuburban/Urban, 200 acres (0.81 km2)AffiliationsAALAUMascotTrailblazers (Duke blue Deer)Websitedukekunshan.edu.cnChinese nameS...
Ini adalah nama Minahasa, marganya adalah Lengkey. Dirk Poltje LengkeyDirdik Kodiklat TNIMasa jabatan17 Desember 2019 – 21 Januari 2022PendahuluEko Dono IndartoPenggantiOlot Dwi Cahyono Informasi pribadiKebangsaanIndonesiaAlma materAkademi Angkatan Udara (1991)Karier militerPihak IndonesiaDinas/cabang TNI Angkatan UdaraMasa dinas1991—sekarangPangkat Marsekal Pertama TNISatuanKorps PenerbangSunting kotak info • L • B Marsekal Pertama TNI Dirk Poltje Lengkey...
يفتقر محتوى هذه المقالة إلى الاستشهاد بمصادر. فضلاً، ساهم في تطوير هذه المقالة من خلال إضافة مصادر موثوق بها. أي معلومات غير موثقة يمكن التشكيك بها وإزالتها. (ديسمبر 2018) تحتوي هذه القائمة على أسماء القبائل العربية سواء كانت قبيلة قديمة أو معاصرة وترتيبها حسب حروف الهجاء. مح...
.svg){kind=icon}
