El primer text constitucional espanyol pròpiament dit fou la Constitució de 1812, malgrat que la Constitució de Baiona de 1808 va ser un text imposat per Napoleó Bonaparte que no arribà a tindre vigència.[1]
El règim constitucionalista no va viure una vigència contínua, sinó una llarga confrontació entre el constitucionalisme i l'absolutisme. Així, la Constitució de 1812 fou derogada pel rei Ferran VII d'Espanya el 1814. Tornà a entrar en vigor durant el període de 1821 i 1823, el 1823 tornà a ser derogada i el 1836 tornà a entrar en vigor. L'any següent va ser suposadament reformada donant lloc a la Constitució de 1937, que realment era un text nou.[1]
Diverses constitucions passaren per una període més o menys continu de règim constitucionalista: 1837, 1845, 1869 i 1931. El projecte de Constitució de 1856 no arribà a ser aprovat ni el text constitucional redactat durant la Primera República Espanyola. El contingut d'aquestes constitucions no variava massa fins a la de 1931 perquè seguien els mateixos principis orientadors: sistema territorial centralitzat, poder legislatiubicameral, pocs drets fonamentals, sistema de governparlamentari i forma d'estatmonàrquica.[2]
Les constitucions "progressistes" (1837 i 1869) defenien la sobirania solament en la nació, restringien o suprimien els poders del rei, el dret al sufragi era més ample i els drets fonamentals eren establerts en la pròpia constitució i les "moderades" (1845 i 1876) atribuïen la sobirania a la nació i el rei, concedien més poders al rei, el dret a sufragi era més restringit i deixaven els drets fonamentals a regular pel legislador.[2]
Les constitucions progressistes estaren en vigor durant 13 anys en total, al contrari que les moderades que ho estigueren setanta anys.[4]
El règim constitucional estable més durador va ser l'època de la Restauració, amb la Constitució de 1876, que es va caracteritzzar per un torn de partits fet a partir de la manipulació de les eleccions. Aquest règim no va respondre als distints moviments polítics i socials apareguts per l'evolució de la societat espanyola. Per a mantindre el règim monàrquic portat per un pronunciament militar el 1874 requerí d'un altre pronunciament militar el 1923, establint-se la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). La dictadura s'esgotà i la monarquia estava en una situació d'impopularitat que van fer possible l'establiment de la Segona República Espanyola el 14 d'abril de 1931, periode en el qual es va aprovar una nova constitució, la de 1931.[4]
La Constitució de 1931 va marcar la diferència respecte les constitucions anteriors amb l'establiment del règim republicà,[5] una organització territorial del poder que possibilitava l'autonomia regional, un poder legislatiu unicameral, separà l'Església i l'Estat, establia un sufragi universal i enumerà una àmplia enumeració de drets, incloent drets socials amb mecanismes de protecció (cosa novedosa en la història de les constitucions espanyoles).[6]
La situació de la societat espanyola junt al context internacional i l'oposició al règim foren els factors que portaren a una transició pacífica cap a un nou règim constitucional entre el 1977 i el 1978, culminant amb l'aprovació de la Constitució de 1978.[7]
