La Confederació Alemanya del Nord (Norddeutscher Bund en alemany) fou l'agrupament transitori de 22 estats en el que avui és el nord d'Alemanya, que s'inicià el 1867, amb la dissolució de la Confederació Germànica,[1] i durà fins a la proclamació de l'Imperi Alemany, el 1871.[2]
A diferència de la Confederació Germànica, la Confederació Alemanya del Nord va ser un autèntic estat. El seu territori estava integrat per tots els membres de la Confederació Germànica al nord del riu Main, així com els territoris orientals de Prússia i el Ducat de Schleswig. Aquesta unió excloïa però, a Àustria, Baviera, Württemberg, Baden i els territoris meridionals de Hessen-Darmstadt.
Aquesta nova unió va consolidar el poder de Prússia al nord d'Alemanya, i va col·locar els fonaments del control prussià als estats del sud. Aquest control s'havia exercit ja des de dècades abans mitjançant la Zollverein, i es confirmà gràcies als Tractats de Pau secrets, signats amb els estats meridionals el dia abans a la Pau de Praga).
Història
Bandera de guerra de la Confederació
La Confederació entrà a la història després que Prússia va derrotar a Àustria i la resta dels estats membres de la Confederació Germànica durant la Guerra Austro-Prussiana de 1866 i la signatura de la Pau de Praga després del preliminar tractat de Nikolsburg del 21 de juliol,[3] pels que el Regne de Prússia, es va consolidar com a potència única entre els estats alemanys i es va formar la Confederació Alemanya del Nordamb tots els estats del nord d'Alemanya units, i l'Alemanya del Sud havent de pagar grans indemnitzacions a Prússia.[4] El Canceller Otto von Bismarck redactà la Constitució, que entrà en vigor l'1 de juliol de 1867. Segons aquest text, es proclamava President de la Confederació al Rei de Prússia, i el mateix Bismarck era nomenat Canceller. Els diferents estats eren representats al Bundesrat, format per 43 escons dels quals 17 eren per a Prússia. Aquest parlament es va convertir en la cambra comuna de la Zollverein el 1867, fet amb el qual es va intentar millorar la relació amb els estats meridionals tot permetent l'accés dels seus representants.
Tot i que la Confederació deixà d'existir amb la creació de l'Imperi Alemany, ha passat a la història en ser la primera pedra d'aquest. La seva Constitució donà grans poders al nou Canceller, Otto von Bismarck, qui va ser designat pel càrrec per la Presidència del Bundesrat prussià. Aquest càrrec tenia immunitat davant del Reichstag, cambra escollida per sufragi universal masculí, i es va convertir en l'únic nexe d'unió entre la presidència i la ciutadania.
A banda, la Constitució deixava en mans del Canceller tot el poder sobre l'aparell militar, per tal d'evitar situacions com la viscuda amb la crisi constitucional prussiana de 1862 (que gairebé va provocar l'enfonsament de Guillem I). A més, el text constitucional no permetia cap mena d'oposició al Canceller, de manera que tothom qui manifestés les seves opinions contràries era inhabilitat per a l'exercici de càrrecs públics.
.svg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
