Claude Farrère va cursar els seus estudis secundaris a l'institut Thiers de Marsella i després a l' institut de Toulon.[1] Seguint els passos del seu pare, un coronel de l'infanteria colonial, passà a estudiar a l'Escola Naval el 1894.[2]
Assignat primer al creuer Vautour localitzat a la costa llevantina, prengué part en les campanyes a China en el context de la presa de Guangzhouwan entre 1897 i 1899,[3] que li valgueren ascendir al rang d'alferes naval el 1899.[2] Enviat a Turquia entre 1902 i 1904,[3] fou ascengut a lloctinent el 1906.[2]
Serví a l'exèrcit francés durant la Primera Guerra Mundial.[4]Primer fou enviat al vaixell Bouvet, on una malaltia evità que l'abordés i li salvà la vida quan el vaixell s'enfonsà el 1915.[3] Formà part d'un batalló d'artilleria que lluità a la batalla de Malmaison.[3] Arribant al rang de capità, i havent rebut la Croix de Guerre, es retirà del servei militar el 1919 per desavinençes amb la gestió de l'armada.[2][3]
Carrera literària
El talent de Farrère li valgué un premi Goncourt l' any 1905 per Les Civilisés.[5] Escriu principalment novel·les d'èxit, però també relats de viatges, obres marítimes i assaigs d'actualitat internacional, inspirant-se en la seva experiència i en els seus viatges.[2] Era amic de Pierre Louÿs i Pierre Benoit (en la companyia del qual va tenir un petit accident d'automòbil el 7 d'octubre de 1929)[6] i tenia una gran estima per Pierre Loti.[4]
Es va interessar especialment per Turquia, que va visitar múltiples vegades a partir de 1902,[7] i sobretot pel Japó, il·lustrat per un dels seus primers llibres, La bataille que té lloc al Japó, a Nagasaki, el 1905, abans de la batalla de Tsushima entre les flotes japonesa i russa.[8] També va escriure una col·lecció de contes fantàstics, L'Autre Côté. El 1906, va publicar L'Homme qui assassina (amb il·lustracions de Ch. Atamian).
El 6 de maig de 1932, Claude Farrère va assistir al saló anual d'escriptors veterans a l'Hôtel Salomon de Rothschid, a París. Mentre parlava amb el president de la República, Paul Doumer, que va venir a inaugurar l'acte, aquest fou disparat dos vegades i morí l'endemà a la matinada. Claude Farrère, ell mateix tocat al braç,havia intentat desestabilitzar el tirador.[3]
El 1933, es va unir al comitè francès per a la protecció dels intel·lectuals jueus perseguits; demanà també a França d'acollir els jueus que fugen d'Alemanya, tant en nom de la generositat com en nom de l'interès públic,comparant-ho amb com Alemanya havia acollit els protestants francesos després de la revocació de l'Edicte de Nantes.[11][12]
Claude Farrère amb el vestit oficial de l'Acadèmia Francesa.
Durant el període d'entreguerres, col·labora amb LeFlambeau, el diari de la Croix-de-feu; es va unir a aquesta associació el novembre de 1932.[13][14][15] Posteriorment, publicà a Le Petit Journal, òrgan del Partit Social francès, que es feia càrrec de la successió política de la Croix-de-feu.[16]
Claude Farrère va ser elegit membre de l'Acadèmia francesa el 28 de març de 1935. Guanya el seu competidor, Paul Claudel, per cinc vots per succeir a Louis Barthou al seient 28.[2]
Éssent ja un escriptor de prestigi, Fàrrere va fer una estada a Espanya durant la Guerra Civil, donant suport als sublevats.[17] El diari falangistaF.E. es feu ressò de la seva visita a l'editorial l'octubre de 1937,[18] i va escriure articles propagandístics per a la premsa dels sublevats.[19] Va arribar a tenir una entrevista amb Franco i va escriure el seu llibre Visite aux Espagnols sobre les seves experiències.[20]
↑Kennedy, Sean. Reconciling France Against Democracy: The Croix de Feu and the Parti Social Français, 1927-1945 (en anglès). McGill-Queen's Press, 2014, p. 63.
↑Rudaux, Phillipe. Les Croix de Feu et le P.S.F. (en francès). France-Empire, 1967.
↑«Le Petit Journal» (en francès), 14-07-1938. [Consulta: 15 setembre 2024].
↑Delgado Gómez-Escalonilla, Lorenzo. Imperio de papel: acción cultural y política exterior durante el primer franquismo. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1992, p. 80. ISBN 978-84-00-07243-8.
↑Vallecillo López, José. El novelista Manuel Halcón: biografía y personalidad. Sevilla: Universidad de Sevilla, 2001, p. 63. ISBN 978-84-472-0651-3.
↑Hernández, Carlos. Los campos de concentración de Franco. Primera edición. Barcelona: B, 2019, p. 383, 537. ISBN 978-84-666-6478-3.
↑Aymes, Jean-René; Esteban de Vega, Mariano. Francia en España, España en Francia: la historia en la relación cultural hispano-francesa (siglos XIX-XX). [París] Salamanca: Presses de la Sorbonne nouvelle Ed. Universidad de Salamanca, 2003, p. 242-243. ISBN 978-84-7800-678-6.
