És l'hereu llunyà del Partit Catòlic de l'entreguerres, i després Partit Social Cristià francòfon, fundat el 1968 quan l'unitari Parti Social Chrétien-Christelijke Volkspartij (PSC-CVP) es va escindir arran dels incidents a la Universitat Catòlica de Lovaina.[1] Aquest PSC el 2002 es va desconfessionalitzar i treure qualsevol afiliació religiosa en el nom.
El PSC, partit predecessor va patir un fort descrèdit per participar en el govern de Jean-Luc Dehaene (1940-2014), arran dels escàndols de Marc Dutroux i de l'oli contaminat amb dioxina,[2] incorporat en el farratge d'aviram, cosa que provocà un fort descens a les eleccions legislatives belgues de 1999.[3][4] Va ser la primera vegada des del govern socialista-liberat de Achille Van Acker IV (1954-1958) que els partits de l'anomenada «família demòcrata cristiana» van ser superades per la família socialista i liberal i es van trobar a l'oposició.[4] Paul Vanden Boeynants va dimitir com a president del Partit Social Cristià després dels mals resultats a les eleccions legislatives belgues de 1981, sent succeit per Gérard Deprez.[5]
Això va provocar un procés de reforma interna que va culminar el 2001 en un canvi de romb i l'adopció de la Charte de l'humanisme démocratique[6] («Carta fundacional de l'Humanisme Democràtic»), d'inspiració humanista cristiana.[7] Es vol distingir de l'egoisme liberal, del materialisme socialista i de l'écologisme monotemàtic així com unir les persones de bona voluntat, independentment de llur religió o orígens. Preconitza una defensa de valors compartits i de solidaritat,[8] inspirat en l'obra de Laurent de Briey.[9] La secularització ha fet que la religió ja no funciona com a argamassa per unir en un sol partit obrers i empresaris, homes i dones, rics i pobres…[10] Tot i això encara no reïx a desfer-se dels interdits de l'Església catòlica: s'oposa a la depenalització de l'eutanasia (2002), al matrimoni per a tots (2003) i a l'adopció per parelles del mateix sexe.[11]
Lutgen va aconseguir limitar la caiguda a les eleccions federals i autonòmiques del 2014 i entra als governs de Brussel·les i Valònia,[15] el CDH es va embarcar en les majories amb, entre d'altres, el PS, però no ho fa al govern federal encapçalat per Nieuw-Vlaamse Alliantie (N-VA).[15] El 19 de juny del 2017 el partit va sortir dels governs de coalició amb els socialistes valons, esquitxats per afers de corrupció.[15]
En 2019 Benoît Lutgen va renunciar a la presidència del partit per deixar pas a Maxime Prévot.[16] El març 2022 el partit es va reorganitzar altra vegada perconvertir-se en Les Engagés (LE, ‘Els Compromesos’).
↑Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, pàg. 270 [Consulta: 22 juny 2024].
