El Castell-Abadia de Montaragó (en aragonès : Mont Aragón; en català : Montaragó; en castellà : Montearagón; en llatí : Montis Aragonis ) és un monestir abandonat que es troba al municipi de Quicena , a la província d'Osca .
Estratègicament construït el 1085 per Sanç I d'Aragó i Pamplona per ajudar en la conquesta de Washka (Osca) a la Taifa de Saragossa .
Acomplert l'objectiu el 1095 després del Setge d'Osca , fou refundat com una abadia canonical sota el nom d'abadia de Jesús Natzarè de Montaragó. A poc a poc va esdevenir un dels monestirs més rics i poderosos durant l'edat mitjana . Els primers monjos procedien de Loarre i per assegurar-li les rendes, el rei li sotmeté la nova vila de Montaragó. Els reis d'Aragó i diversos magnats continuaren afavorint-lo, i el seu patrimoni s'incrementà quan el 1391 compraren per 1.000 florins al rei Joan I d'Aragó 24 llocs, de manera que arribà a tenir 104 esglésies i vil·les sota el seu poder. Al segle xv estaven sota la seva jurisdicció les viles de Fornillos , Quicena , Loporzano , Santa Eulalia , Castilsabás , Villanueva , Isarre , Antefruenzo , La Almunia de Santa Eulalia , Sipán , Arbaniés , Castejón , Fanlo , Aveniella , Ipiés , Barluenga , Chibluco , Sagarillo , Samper de Espitolar , San Julián , Angüés , Poleñino , Tierz , La Almunia de la Reina , Marcén , Biscarrués i Montmesa .
El 1175 el rei Alfons II d'Aragó concedí als seus habitants el privilegi de franquesa. El papa Climent V concedí als seus abats el privilegi de l'ús de la mitra. Els seus abats tenien setial a les corts del regne d'Aragó i allí hi van resposar les despulles de Sanç I d'Aragó i Pamplona i d'Alfons I d'Aragó i Pamplona fins a ser treslladats al Monestir de San Juan de la Peña i al Monestir de San Pedro el Viejo d'Osca respectivament.
Durant la Revolta del comte d'Urgell , les tropes mercenàries de Basili de Gènova i Menaut de Favars , al servei del revoltat Anton de Luna i Jèrica atacaven els voltants d'Osca invan prendre el castell, on s'alçaren els penons del comte d'Urgell, encara que finalment fou recuperat per Ferran I d'Aragó . El monestir restà abandonat fins al 1414 , quan el rei Ferran I d'Aragó decidí posar-lo sota la seva protecció.
La creació del bisbat de Jaca i del bisbat de Barbastre suposà l'espoliació de part dels seus béns (1571 ); el bisbe d'Osca fou sotmès a suspensió i interdicte fins que el 1609 en feu restitució. Per tal de revitalitzar-lo, el 1599 s'hi instal·là una nova comunitat de tan sols 5 membres, continuant la successió abacial fins al 1792 .
1096-1118 Ximeno
1119-1168 Fortún
1170-1204 Guillem Berenguer de Barcelona
1205-1248 Ferran d'Aragó
1252-1258 Sanxo d'Orradre
1258-1284 Joan Garcés d'Oris
1284-1306 Ximeno Pérez de Gurrea
1306-1317 Pero López de Luna
1317-1320 Joan d'Aragó
1320-1324 Ramon d'Avinyó
1324-1327 Bernat de l'Avellana
1327-1353 Ximeno López de Gurrea
1353-1359 Pero López de Gurrea
1359-1391 Remon de Sellan
1391-1395 Mafiano d'Alaman
1395-1420 Johan Martínez de Murillo
1420-1445 Sanxo de Murillo
1445-1462 Carlos d'Urries
1464-1473 Joan d'Aragó
1473-1490 Juan de Revolledo
1492-1520 Alfons d'Aragó
1520–1527: Alonso de So, Castro y Pinós
1528–1532: Pedro Jordán de Urriés
1532–1534: Juan de Quintana
1536–1546: Juan de Urrea
1547–1552: Alonso de Aragón
1554–1572: Pedro de Luna
1573–1574: Pedro Vitales , (tretze anys sense abat).
1587–1598: Marco Antonio Reves , (després de la reforma).
1600–1614: Juan López
1615–1630: Martín Carrillo
1631–1648: Jaime Ximenez de Ayerve
1648–1662: Francisco Rodrigo
1662–1665: Pantaleón Palacio
1666–1678: Felipe Pomar y Cerdan
1680–1708: Joseph Panzano
1712–1731: Pedro Cayetano Nolibós
1732–1746: Francisco Gamboa y Tamayo
1747–1764: Francisco Herrero
1765–1791: Miguel Asin
1792–1814: Joseph Castillón
1815-1837: Juan María González
La desamortització del 1835 suposà la fi del monestir, que fou espoliat i patí un devastador incendi. Algunes de les obres d'art que hi havia se salvaren i són dipositades al Museu d'Osca.
Bibliografia
