El 1782 es va constituir la societat Francesc Bruguera, Marià Casas i Cia, dedicada a la fabricació d'indianes.[5] Bruguera era un torcedor de seda, que s’havia associat prèviament amb un altre fabricant d'indianes, Josep Capelino.[6] El tercer soci era Bonaventura Xuriach, també del gremi de «velers», mestre galoner establert als carrers d'en Gignàs i Ample.[6] El 1785 es va constituir la companyia Marià Casas i Cia,[5] formada per 6 socis i un capital de 6.400 lliures.[7][6]
El 1807, Casas va encarregar al mestre de cases Pere Fiter la reforma i ampliació de la casa.[8] La coberta inclinada original va ser substituïda per una de plana, i l'antiga solana o galeria de finestres va ser substituïda per una remunta de traçat neoclassicista. Les portes de la planta baixa, en canvi, no van ser transformades ni mutilades. Les plantes superiors es van estucar i esgrafiar.[6] Uns anys més tard, el 1816, Casas va fer reformar unes cases de la seva propietat situades al carrer de l'Argenter, al costat de la fàbrica, segons el projecte del mateix Fiter.[9][6]
El 1822, durant el Trienni Liberal, Marià Casas fou un dels signants contra l'establiment d'un port franc a Cadis.[5][6] El 1826, el seu fill Joan Casas i Vilarrúbias va sol·licitar dues plomes d'aigua de la mina de Montcada per a la seva fàbrica.[10][6] Segons el Padró General del 1829, Marià Casas i Fill tenia una fàbrica d’estampats al carrer de Sant Pere més Alt, 5 (antic) amb 16 taules d'estampació.[5][6] A la Guia de forasteros en Barcelona del 1842, figuraven com a comerciants i fabricants d'estampats al carrer de Sant Pere més Alt, 17 (antic), així com a propietaris d'un prat de blanqueig a Sant Martí de Provençals.[11] El 1844, presentaren a l'exposició celebrada aquest any unes indianas de varios colores de las llamadas Julianas de Lámina, que tenien una amplada superior a l'ordinària: 36 polsades (78 cm) en lloc de 32 (69 cm).[5] Aquell mateix any, els germans Joan i Domènec Casas i Vilarrúbias van subscirure 10 i 2 accions del Banc de Barcelona, respectivament.[6]
El 1862, Marià Casas i Fill tenien una fàbrica d'estampats a Sant Martí de Provençals (anomenada Can Casas),[5] on hi havia instal·lada una màquina de vapor que movia 2 cilindres d'estampar i una perrotina, amb 28 obrers, i uns prats de blanqueig veïns amb 25 operaris més.[6] El magatzem i despatx eren al carrer de Sant Pere més Alt, 46.[12] El 1863, el negoci era a nom de
Ramon Casas i Jordà,[13] fill i hereu de Joan Casas, que aquell mateix any va fer construir una residència d'estiueig a Alella.[14]
El 1869, l'empresa figurava a nom del seu fill Joaquim Casas i Jover, propietari de diverses patents per a estampar sobre batista i mocadors de llana, cotó i estam.[6] El 1871, presentà a l'exposició organitzada per a inaugurar el nou edifici de la Universitat «una rica col·lecció d'indianes, adequades per a portar quan s’està de dol», i el 1888 guanyà una medalla d’or a l'Exposició Universal de Barcelona.[5] Al final del segle xix, Casas i Jover es consolidà com una de les primeres empreses d'estampació catalanes, amb una capacitat de 6 milions de metres anuals.[5]
Joaquim Casas morí sense descendència el 4 de juliol del 1900, i el negoci passà a mans de les seves germanes Camil·la i Elisa, casades respectivament amb el fabricant de paper Wenceslau Guarro i Menor[14] i el banquer Leandre Jover i Peix. El despatx es va situar al carrer d'Alí Bei, 27 i 29[15] (vegeu cases Marfà). L'empresa, constituïda el 1946 com a societat anònima, va perdurar fins a la segona meitat del segle xx.[5]
La casa del carrer de Sant Pere Més Alt era propietat de Camil·la,[16] i a la seva mort, fou heretada per la seva filla Maria Guarro i Casas,[17] juntament amb la casa d'Alella.[14] A mitjans del segle xx, hi havia la fàbrica de fils de cosir i el magatzem de merceria de la societat anònimaManufactura Barcelonesa de Hilaturas.[18][19]
Als voltants del canvi de segle xx al xxi, l'edifici es va rehabilitar i es van restituir els esgrafiats perimetrals de balcons i finestres. Tanmateix, es van cancel·lar els antics accessos als habitatges i es va formar un nou vestíbul d'entrada, amb el qual una finestra es va convertir en la porta de l'escala, i l'antic portal de carruatges va quedar integrat a la planta baixa comercial. El pati d'illa està ocupat per un cos interior de cinc plantes i un altre de dues, en substitució de les «quadres» que apareixen als «Quarterons» de Garriga i Roca.[6][3]
Quarteró núm. 41 de Garriga i Roca (c. 1860)
Descripció
Es tracta d'un edifici entre mitgeres amb planta baixa, principal i dos pisos, de planta considerablement gran. A la planta baixa s'obren quatre portals, la llinda dels quals toca amb la imposta que precedeix la planta principal. Una d'aquestes llindes té gravada la data 1699, any de construcció de l'edifici. Les obertures dels pisos no coincideixen en l'eix vertical amb els portals i no tenen una distribució simètrica, cosa que indica que pertanyin a la reforma posterior. Als dos extrems de la planta principal els balcons són de llosana de pedra, mentre que els altres tres són de rajoles amb motius florals i estructura de ferro, així com també ho són els tres del següent pis. Sobre les llindes de les obertures, rectangulars, destaquen els esgrafiats que simulen entaulaments arquitectònics clàssics, afegit a la reforma. La façana està coronada per una cornisa.[3]
↑ 3,03,13,2«Casa-fàbrica Casas». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
«Casa-fàbrica Casas». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
