El carlet blanc de prat[1][2](Cuphophyllus pratensis var. pallidus) és un carlet del grup dels carlets blancs. Es diferencia fàcilment de la resta d'espècies de color blanc del gènere Cuphophyllus, pel fet que els darrers són menors, més esvelts i de barret lleugerament viscós, mentre el carlet blanc de prat té el barret sec.
Taxonomia
El Rev. MJ Berkeley i CE Broome varen publicar una serie de treballs sota l'encapçalament de Notices of British Fungi. L'any 1873, descriuen en el número XXXVII [3] una nova varietat de Hygrophorus pratensis que no identifiquen amb un nom. L'any següent, Mordecai Cubitt Cooke publica l'espècie Hygrophorus pratensis var. pallidus,[4] amb els respectius noms dels autors.
L'any 1923, JE Lange[5] transfereix la varietat al gènere Camarophyllus (C. pratensis var. pallidus (Berk. & Broome) JE Lange).
Eef Arnolds l'any 1985 [6] combina la varietat a Hygrocybe pratensis var. pallida.
La combinació actual la porta a terme M. Bon l'any 1989,[7] Cuphophyllus pratensis var. pallidus (Berk. & Broome) Bon. Lodge et al [8] validen mitjançant anàlisi molecular el gènere Cuphophyllus.
Diversos autors no consideren la varietat i restringeixen les seves característiques a un concepte ample de Cuphophyllus pratensis, el carlet ros de prat. Altres consideren la varietat com una espècie separada: Cuphophyllus berkeleyi. Descrita l'any 1960 per P.D. Orton com a Hygrophorus berkeleyi.[9] Més tard, 1969, P.D. Orton i R. Watling la transfereixen a Hygrocybe berkeleyi[10] i M. Bon l'any 1985 a Cuphophyllus berkeleyi.[11]
Descripció
[12][13]Barret de 2-10 cm; de hemisfèric fins a aplanat, algun cop més o menys cóncau; marge inicialment involut; superfície seca, pruinosa en el jove; de blanca a ivori, amb el centre algun cop cremós o camusa; el color no varia amb els canvis d'humitat (no és higròfan); marge no estriat al trasllum.
Làmines decurrents i distants, de blanques a ivori.
Cama de 3-10 x 0.4-2 cm, cilíndrica però atenuada cap el peu; seca, no és flocosa a la part superior; del color del barret
Carn engruixida al barret; blanca; olor i tast no distintius.
Hàbitat
[14][13] Més aviat rara, en petits grups en prats pasturats; des de l'estiu a finals de tardor; en la muntanya mitjana, sembla preferir els sòls calcaris.
Distribució geogràfica
S'ha citat de la muntanya mitjana de la zona mediterrània i de països centreeuropeus i nòrdics, sovint com a Cuphophyllus berkeleyi.
Espècies semblants
Altres espècies de carlets blancs, com el carlet blanc (Hygrophorus penarioides), el carlet blanc de fageda (H. penarius), el carlet blanc de fageda menut (H. fagi) i el carlet dels poetes (H. poetarum) són especies força carnoses, també de barret sec, però que creixen en boscos de planifolis.
Les llenegues clares com la llenega blanca (Hygrophorus eburneus), llenega blanca d’estepa (H. chrysodon var. cistophilus), llenega blanca de fageda (H. discoxanthus), llenega blanca de vora groga (H. chrysodon), llenega blanca pudent (H. cossus), llenega groga (H. gliocyclus), llenega blanca de bedoll (H. hedrychii) o la llenega blanca de pi (Hygrophorus melizeus), tenen els barrets, i algún cop les cames, llenegoses.
Alguns exemplars de Cuphophyllus virgineus poden presentar el barret molt lleugerament llardosa pel que alguns autors l'anomenen mocosa blanca petita[1] i altres pampinella blanca[2]
Comestibilitat
És assenyalada com a comestible.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ 2,0 2,1 Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. I. El Papiol: Editorial Efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ Berkeley, Miles Joseph; Broome, Christopher Edmund «XXXVII.—Notices of British fungi». The Annals and magazine of natural history. Taylor and Francis, Ltd [London], 11 (4), 1873, pàg. 339--349; 341.
- ↑ Cooke, Mordecai Cubitt «British Fungi». Grevillea, 20, 1874, pàg. 118.
- ↑ Lange, JE «Studies in the agarics of Denmark. V. Ecological notes. The Hygrophorei, Stropharia and Hypholoma. Supplementary notes to parts I–III.». Dansk Botanisk Arkiv, 4(4), 1923, pàg. 1–47.
- ↑ Arnolds, Eef «Notes on Hygrophorus-IV: New species and new combinations in Hygrophoraceae.». Persoonia. Rijksherbarium [Leiden], 12 (4), 1985, pàg. 475 - 478; 477.
- ↑ Bon, Marcel «Validations et nouveaux taxons». Documents Mycologyques, 19(76), 1989, pàg. 73-74; 73.
- ↑ Lodge, D. Jean; Padamsee, Mahajabeen; Matheny, P. Brandon; Aime, M. Catherine; Cantrell, Sharon A. «Molecular phylogeny, morphology, pigment chemistry and ecology in Hygrophoraceae (Agaricales)» (en anglès). Fungal Diversity, 64, 1, 01-01-2014, pàg. 1–99. DOI: 10.1007/s13225-013-0259-0. ISSN: 1878-9129.
- ↑ Orton, P.D. «New check list of British agarics and boleti: Part III. Notes on genera and species in the list». Transactions of the British Mycological Society, 43 (2), 1960, pàg. 259. DOI: https://doi.org/10.1016/S0007-1536(60)80065-4.
- ↑ Orton, P.D.; Watling, R. «A reconsideration of the classification of the Hygrophoraceae.». Notes from the Royal Botanic Garden, Edinburgh, 29(1), 1969, pàg. 129-138.
- ↑ Bon, M. «Le genre Cuphophyllus (Donk) st. n.». Documents Mycologiques, 14 (56), (1985) [1984], pàg. 9-12; 10.
- ↑ Boertmann, David. The genus Hygrocybe. Fungi in Northern Europe vol. 1. 2. printing. Greve: Svampetryk, 2000. ISBN 978-87-983581-1-4.
- ↑ 13,0 13,1 Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
.svg){kind=icon}
