En l’àmbit de la mobilitat i el transport, el canvi modal es refereix a la variació de la proporció d’usuaris que utilitzen cada mode de transport. Aques
En l’àmbit de la mobilitat i el transport, el canvi modal es refereix a la variació de la proporció d’usuaris que utilitzen cada mode de transport. Aquest canvi es pot produir, per exemple, quan se substitueix l’ús de l’automòbil privat pel transport públic, la bicicleta o els desplaçaments a peu. És un indicador clau per analitzar com evolucionen els hàbits de mobilitat en una població.[2]
Actualment, el repartiment modal continua estant fortament dominat per l’ús de l’automòbil privat de combustió, generant externalitats com els efectes sobre la salut, la dependència energètica, l’impacte ambiental, la contaminació atmosfèrica i acústica, la congestió del trànsit, la sinistralitat viària o l’alta demanda d’espai públic.[3]
Per això, les polítiques de mobilitat tendeixen a afavorir la mobilitat activa sobre la passiva, el transport col·lectiu davant de l’individual, les fonts d’energia renovables davant dels combustibles fòssils i el transport públic davant del privat.[4]
El planejament urbanístic és fonamental per promoure els canvis modals. Així, la creació d’infraestructures ciclistes o exclusives per al transport públic promou l’eficiència d’aquests modes de transport, en un efecte conegut com a demanda induïda. De la mateixa manera, generar restriccions als automòbils privats i implementar tarifes d’ús i aparcament dissuadeixen de l’ús del cotxe.[5][6]
Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.