Un cangur és qualsevol dels grans macròpodes (el grup de marsupials que inclou també els ualabis i els cangurs arborícoles, amb 45 espècies en total). El terme cangur és a vegades utilitzat en un sentit més ample per a referir-se a tots els membres de la família dels macròpodes.
Els cangurs tenen grans i poderoses potes posteriors, peus grossos dissenyats per a botar, una cua llarga i musculosa per a mantenir l'equilibri i un cap xicotet. Els cangurs són herbívors i s'alimenten de pastures i arrels. Totes les espècies són nocturnes i crepusculars; usualment, passen el dia en quietud i s'alimenten durant les vesprades i nits fredes, generalment en grups. Tenen una esperança de vida de 18 anys aproximadament.
Popularment, els cangurs són coneguts com l'animal més representatiu d'Austràlia. Com a tal, és molt comú trobar cangurs com a joguines i records del continent.
Un parell de cangurs
Terminologia
En català, cangur és l'única forma normativa que apareix al DIEC i la preferent al GDLC i a la GEC,[2] per bé que és un calc del castellà considerat impropi i criticat per diversos lingüistes. Aquests lingüistes defensen la forma cangurú, que és l'adaptació directa al català de la forma anglesa, tal com han fet totes llengües romàniques.[a][b][c][d].
En castellà canguro és una mala lectura o pronunciació de l'anglès kangaroo, en què oo es pronuncia U, i hi recau l'accent tònic. El català ha seguit servilment l'error castellana, fent un cangur (llevant la -o final típica del castellà), en comptes de cangurú.[3][4]
Un mite molt estès sobre l'origen del mot anglès kangaroo és que equivaldria a la frase en llengua australiana que voldria dir 'no us entenc' (en anglès, I don't understand you).[7] Segons aquesta llegenda urbana, Cook i el naturalista sirJoseph Banks exploraven una regió d'Austràlia quan van trobar-se amb aquest sorprenent animal desconegut per ells. Van demanar a un aborigen com es deia i aquest va respondre kangaroo, suposadament amb el sentit de 'No us entenc', però que Cook hauria pres pel nom de la bèstia. El mite del cangur fou desmentit, però, a la dècada de 1970, pel lingüista John B. Haviland, quan estudiava el poble guguyimidjir a Queensland,[8] si bé encara n'hi ha que hi creuen al dia d'avui.
Salt
Els cangurs són els únics animals grossos que es desplacen fent salts. Els salts, que fan impulsant-se amb les dues cames a la vegada, són un mètode de locomoció ràpid i econòmic. La velocitat còmoda d'un cangur vermell és d'uns 20-25 km/h, però pot arribar a 70 km/h en distàncies curtes.
A causa de la llargada dels seus peus, el cangur no pot caminar correctament i per a desplaçar-se a velocitats baixes utilitza la cua com a trípode; així, pot moure els peus d'una passa cap endavant.
Notes
↑Gabriel Bibiloni, Carles Castellanos, Lluís Marquet en el «El procés d'elaboració de la llengua catalana, prenent com a referència l'elaboració verdagueriana»: Són exemples de neologismes creats per un procés més o menys intens de calc de l'espanyol mots com ara: formigó, cotxe, cangur, billar, condó…
↑Joan Sales en el «Pròleg de l'editor» de l'obra de Coromines titulada Lleures i converses d'un filòleg (1971): Aprofito l'ocasió per assenyalar així mateix als nostres doctes acadèmics que la forma cangur per designar el famós marsupial d'Austràlia és impròpia, només explicable per aquella repugnància infundada enfront de les terminacions en –o (pronunciada –u en català oriental) de què s'ha parlat abans. El mot australià indígena, transcrit pels anglesos kangooroo i pels francesos cangourou, ha de donar en català cangurú, que precisament és tal com d'una manera ben espontània ja ho diu tothom.
↑Gabriel Bibiloni en l'entrevista http://www.vilaweb.cat/noticia/4217739/20141103/gabriel-bibiloni-nomes-tenir-llengua-oficial-catala.html diu És un hispanisme per ultracorrecció. Procedeix de l'anglès antic 'kangooroo' (pronunciat 'kangurú'). I passa així a les altres llengües europees. Però l'espanyol no fa 'cangurú', sinó 'canguro' i el català fa una conversió simple, com una regla de tres: quan l'espanyol tingui un mot acabat en o, hi llevam aquesta o i ja tenim la paraula catalana (com 'disc', 'barat'...). 'Cangur' és una forma que mai no hauríem generat en una situació de no-interferència lingüística. Hauríem fet 'cangurú' com fan les altres llengües. Això ho va dir Joan Coromines, però el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans només registra la forma anòmala 'cangur'.
↑Joan Coromines també : CANGUR o canguru, de l'angl. antiquat kangooroo (pron. kœngurú, avui kangaroo), d'una llengua indígena australiana (en català potser hauria valgut més mantenir la forma canguru o cangurú, LleuresC, 20n, (DECAT, II, 475a58-b1)
↑por cierto que lo del canguro es una cosa bastante curiosa. Su nombre es uno de los casos en que el idioma español se deja acomplejar por otros. Los primeros europeos que vieron canguros fueron españoles y les preguntaron a los aborígenes australianos cómo se llamaba aquellos animales y les contestaron “kangarú”. Los españoles lo escribían así. Cuando nos cruzamos con los ingleses nos preguntaron como se llamaba ese animal que daba saltos por Australia y los españoles contestaron “kangarú”. Debieron hacerlo de palabra porque inmediatamente los ingleses lo transcribieron por “kanguroo”. Nosotros nos acomplejamos y al verlo escrito a los ingleses dijimos canguro., La Zoología y el Diccionario: una simbiosis deseable, Fernando Pardos, in Col·loqui sobre els noms comuns dels animals, Barcelona 1, 2 i 3 de desembre de 1998 http://www.bcn.cat/museuciencies_fitxers/imatges/FitxerContingut6894.pdf
Dawson, Terence J. 1995. Kangaroos: Biology of the Largest Marsupials. Cornell University Press, Ithaca, Nova York. Segona impressió: 1998. ISBN 0-8014-8262-3.
Flannery, Timothy Fridtjof et al. 1996. Tree Kangaroos: A Curious Natural History. Reed Books, Melbourne. ISBN 0-7301-0492-3.
