En aquest indret hi havia el Mas Eroles, documentat el 1290 i en domini del monestir benedictí de Sant Marçal del Montseny des del segle xi.[1][2] El 1365, els Eroles, juntament amb d'altres tinents de Sant Marçal, mitjançant l'exercici del dret de fadiga, aconseguiren la propietat en alou de les terres, anul·lant la venda que l'abat havia fet a Pere Des Bosc.[2] El 1480, Guillem Pere Eroles figura entre els síndics que negociaren i signaren el privilegi de Ferran el Catòlic de concessió de les municipalitats als pobles de la baronia de Pere Joan Ferrer.[2]
El 1551, el príncep Felip, futur Felip II, atorgà a Bernat Eroles el permís per a la construcció d'una torre de guaita per a prevenir les ràtzies procedents de les naus turques i, en general de l'orient mediterrani, la qual es realitzà el 1568, poc abans de la batalla de Lepant (1571).[2][1]
El 1615, la pubilla Marianna Eroles es casà amb Jaume Maians, i aquests tingueren una filla, Maria, que es casà amb Francesc Llança.[2] El 1686, els Llança enllaçaren amb els Derrocada de Sant Pere de Vilamajor. Posteriorment, hi vingueren altres famílies, com Moreno, Bufalà o Fernández de la Bobadilla.[2]
El 1795, s'obrí una porta a la planta baixa de la torre, que es convertí en capella.[1]
Descripció
Consta de planta baixa, pis i golfes, reflectint al pany de paret els cinc cossos perpendiculars que subdivideixen el seu interior en alçada. Està cobert amb una teulada amb dos vessants amb un carener paral·lel a la façana. Aquesta darrera ressalta per la gran quantitat d'obertures: portals, finestres i balcons representen les llindes, brancals i ampits realitzats amb carreus de pedra, així com els angles. Hi ha un escut esculpit en pedra sobre el balcó principal.[1]
A la distribució interna crida l'atenció l'escala situada al cos central, que forma un pati cobert que sobresurt pel damunt del carener de la teulada.[1]
La torre de defensa i guaita està adossada i comunicada amb la casa. És planta circular formada per una planta baixa, tres pisos i un terrat. Les quatre plantes estan cobertes amb voltes, i una escala de cargol comunica la primera amb les dues superiors i el terrat, de manera que la planta baixa queda independent, car, com tantes torres coetànies, l'accés s'hi feia pel pis. El terrat està envoltat de merlets i matacans, molt ben conservats, sens dubte, gràcies a alguna restauració. La part baixa de la torre és atalussada. Exteriorment, es poden veure les poques obertures, espitlleres i finestres que en té i que segueixen un esquema gòtic tardà: la llinda amb motllures i lobulada i els carreus dels brancals treballats.[1]
↑ 1,01,11,21,31,41,51,6«Can Maians». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
«Can Maians». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
«Torre de Can Maians». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
