La Mare de Déu de Meritxell és un santuari i una talla que es troben a la parròquiaandorrana de Canillo, concretament al poble de Meritxell. L'arquitecte català Ricard Bofill es va encarregar de la construcció del nou santuari, que acull una mostra retrospectiva amb fotografies de diferents èpoques i la rèplica de la Mare de Déu, que segueix sent venerada.
L'origen del mot Meritxell no és ben cert. Diverses hipòtesis poden explicar-ne el significat. La primera d'elles la proposa Joan Coromines i Vigneaux, lingüista català especialitzat en llengües romàniques, que sosté a la seua obra Onomasticon Cataloniae que Meritxell prové del terme mereig, una apòcope de "migdia". Un apòcope és un recurs literari que consisteix en l'elisió de fonemes a final de paraula. El terme mereig en seria una. Així, i seguint l'arrel llatina del mot "migdia", Meritxell provindria del llatí "meridianus" que traduït al català donaria "migdia". Segons es pot llegir en el número 2016 especial Diada de Meritxell del Periòdic d'Andorra, el terme 'mereig' era utilitzat en el camp agrari per referir-se a les pastures que es trobaven a la vessant solana de la muntanya. Precisament, el Santuari de Meritxell es troba a la mateixa orientació i d'aquí se'n proposa el significat de "sol de migdia".[3][4][5]
També s'ha proposat una explicació més religiosa a l'origen del mot. Maria derivaria en català en Meritxell que, més popularment, s'abreuja en Txell o Meri. En aquest cas, Meritxell es relaciona doncs a la Mare de Déu en la tradició cristiana. El nom de Meritxell va tenir certa empenta al segle xx, tant a Andorra com a Catalunya. Per acabar, la hipòtesi més allunyada del sentit religió i d'un origen llatí, proposa Meritxell com un derivat el protobasc que s'hauria parlat a la zona dels Pirineus durant el Baix Imperi Romà i fins a l'edat mitjana. El mot seria una fusió de Mari i Etxea, que significa "casa de Mari", on Mari seria el nom de la deessa de la mitologia precristiana basca. Aquesta darrera hipòtesi podria tenir cert sentit mentre es pugui provar una data medieval a l'antic santuari.[3]
Història
Nostra Senyora de Meritxell
El santuari vell va desaparèixer totalment en un incendi que va tenir lloc la nit del 8 al 9 de setembre de 1972, després d'un dels aplecs que hom fa al santuari. Era un edifici del segle xvi d'origen romànic, on es podia trobar l'antiga imatge de la patrona d'Andorra, una talla romànica del segle xii que, pel calçat que duia, era popularment anomenada la Mare de Déu dels Esclops i que també fou destruïda en l'incendi. La imatge actual s'ha refet el més fidelment possible i es troba al nou santuari de Meritxell.
Segons una llegenda, la Mare de Déu de Meritxell es va trobar sota una gavarrera florida a poca distància del santuari, on ara hi ha un petit oratori. El 1873, el Consell General de les Valls va declarar per unanimitat patrona d'Andorra la Mare de Déu de Meritxell. El 8 de setembre del 1921 va ser solemnement coronada, i aquesta data va esdevenir la festa nacional andorrana. Cada any, se celebra un aplec popular al santuari, que acull també l'Aplec de les Parròquies Andorranes (Romiatge de les Parròquies Andorranes), el primer diumenge del mes de maig.
Així ho recull una de les estrofes dels diversos goigs que té dedicats:
"Per patrona us aclama
el Consell amb gran amor,
i entusiasmat proclama
que d'Andorra sou tresor.
Les Parròquies andorranes
vós, Reina, vulgueu guardar."[6]
Restes del Santuari vell de Meritxell
Arquitectura i interior del nou Santuari
L'interior del nou santuari de Meritxell està envoltat en l'actualitat de 7 figures de fusta que representen 7 màrtirs i alhora els 7 patrons de cada parròquia d'Andorra. Les talles són l'obra de l'escultor català establert a Andorra, Sergi Mas Balaguer, que les esculpí per la inauguració del santuari. Les figures van ser col·locades dins dels nínxols a la capçalera de la nau central de l'Església inicialment, on van romandre fins al 1994, moment en què es decideix repartir-les pel santuari. Recentment, però, s'ha tornat a col·locar als nínxols i a voltes són reorganitzats segons convingui. Quan es varen repartir per tota l'Església, en lloc seu, les talles forn substituïdes per sis arbustos liofilitzats que, de fet, eren els previstos en el projecte inicial de construcció,[7] amb una talla de la Mare de Déu al centre.[8] Les figures corresponen a:
Els set sants apareixen tallats amb elements propis de la seva iconografia més clàssica. Sadurní (Serni) de Tolosa va ser un bisbe, i així el vesteix la imatge, mort arrossegat per un brau. Eulàlia de Mèrida va ser morta durant les persecucions de Dioclecià, de la qual sorgí la figura llegendària de Barcelona. La van crucificar en la creu en forma d'aspa que porta. Corneli llueix la vestimenta papal del seu càrrec, al segle iii. Iscle, que va morir decapitat, ofereix una imatge de cristià fervent i jove. Esteve esdevingué el primer màrtir catòlic, a més de haver estat diaca. Morí apedregat. Julià està representat amb la vestimenta papal.[7]
Exposició permanent
L'antic edifici cremat es va restaurar posteriorment per tal d'encabir-hi una exposició permanent en què s'hi fes un record de com era l'església cremada abans de l'accident i homenatjar al mateix temps la verge. L'edifici és doncs una rèplica nova de l'anterior. Tanmateix, l'interior ja no té gaire a veure amb l'edifici original. Els seients s'han substituït per un passadís que dona a l'abís el qual mira de reproduir amb imatges fotogràfiques i un vídeo el que fou l'antic santuari. Dels laterals de la nau central, s'hi exposen objectes que varen ser cremats en l'incendi i imatges de l'època més gloriosa de l'església així com de l'incendi mateix.
Campana: La campana que es pot veure avui en dia a dins del recinte museïtzat és una de les originals. És de bronze i no de ferro tal com afirmava la historiadora Laura de Castellet. És de finals del segle xiii principis del XIV. L'altra campana es troba al Museu Postal d'Ordino i serveix com a "attrezzo" pel vídeo-àudio que presenta la situació postal andorrana també és de bronze i podria ser una mica més antiga que la seva companya, cap a mitjans del segle xiii que és quan se la podria datar.[9]
