At-Tauba (àrab: ٱلتوبة, At-tawba, lit. ‘El penediment’) o El penediment[1] és la novena sura de l'Alcorà, amb 129 aleies. És una de
| (ar) سورة التوبة (ar) سورة براءة | |
|---|---|
| Tipus | sura |
| Llengua | àrab alcorànic |
| Format per | At-Tawba 5 (en) At-Tawba 122 (en) At-Tawba 119 (en) At-Tawba 29 (en) At-Tawba 128–129 (en) |
| Personatges | |
| Sèrie | |
| Part de | Alcorà |
At-Tauba (àrab: ٱلتوبة, At-tawba, lit. ‘El penediment’) o El penediment[1] és la novena sura de l'Alcorà, amb 129 aleies. És una de les darreres sures revelades a Medina. També es coneix com a Al-Baraa o La declaració (àrab: البراءة, Al-barāʾa, lit. ‘La declaració’). El primer títol li ve del fet que s'hi tracta el penediment (tawba, en àrab) i es donen indicacions sobre com cal acceptar-lo (aleies 9:102, 9:118). L'altre títol prové de la primera paraula de la sura: «Declaració de Déu, Al·là, i del Seu enviat».[Alcorà 9:1][2]
Els musulmans creuen que va ser revelada a Medina durant l'expedició de Tabuk, l'any 9 de l'Hègira.
A més de la versió estàndard, se'n conserven unes quantes aleies en el manuscrit de Sanà, un palimpsest que conté una versió primerenca de l'Alcorà. Els pergamins del manuscrit s'han datat amb radiocarboni entre el 578 dC (44 abans de l'Hègira) i el 669 dC (49 dH).[3][4]
La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir:
De les 114 sures de l'Alcorà, aquesta és l'única que no va precedida per la bàsmala.[5] S'han donat diverses explicacions a aquest fet, però la més acceptada, segons Ünal, és que, com que aquesta sura comença amb un ultimàtum a alguns politeistes d'Àrabia, no té sentit precedir aquesta declaració amb una fórmula com la bàsmala que és, de fet, una imprecació que dona seguretat i treva als qui la pronuncien.[5] De fet, tota la sura tracta, en la seva major part, d'una reavaluació de les relacions amb els politeistes, que sovint trencaven els acords pactats amb els musulmans, a través de diversos episodis com la campanya a Tabuk o la revelació de les intrigues dels hipòcrites a Medina[9:64–67][9:101], a més de recalcar la importància del jihad en la causa de Déu[9:24] i de fixar les relacions amb la Gent del Llibre.[6]
Les aleies 122-129 es conserven al foli 22 del manuscrit de Sanà. La seqüència de sures del manuscrit núm. 1 de Sanà no segueix l'ordre alcorànic estàndard i el foli 22 del manuscrit conté també part de la sura 19, Màriam.[7] Experts saudites en història alcorànica emfatitzen que mentre Mahoma era viu, el text alcorànic no seguia la seqüència estàndard de sures actual.[8]
Una altra singularitat del manuscrit de Sanà és que presenta diferències importants en el text alcorànic en relació amb la versió actualment considerada estàndard. En la següent taula es recull el text tal com apareix al manuscrit, sense signes diacrítics, com era habitual a l'època, i una proposta de reconstrucció del text (amb diacrítics), acompanyada del text tal com apareix a la versió estàndard de l'Alcorà, la qual cosa permet copsar les diferències entre els dos textos.
| Aleia | Ms. Sanà 1, f. 22r[9] | Rastres visibles | Reconstrucció | Text estandard |
|---|---|---|---|---|
| Alcorà 9:122 | Línia 3 | ما [كـ]ﺎ ﮞ | مَا كَانَ | وَمَا كَانَ |
| Alcorà 9:122 | Línia 4 | مں كل ا ﻣﻪ | مِن كُلِّ أُمَّةٍ | مِن كُلِّ فِرْقَةٍ |
| Alcorà 9:124 | Línia 9 | و ا د ا ا ٮر لٮ | وَإِذَا أُنزِلَتْ | وَإِذَا مَا أُنزِلَتْ |
| Alcorà 9:125 | Línia 12 | ڡی ٯلو ٮهم ر حس | فِى قُلُوبِهِم رِجْسٌ | فِى قُلُوبِهِم مَرَضٌ |
| Alcorà 9:125 | Línia 13 | ر حر ا ا لی ر ﺣﺴ[ﻬ]ـﻢ | رِجزاً إِلَىٰ رِجْسِهِمْ | رِجساً إِلَىٰ رِجْسِهِمْ |
| Alcorà 9:125 | Línia 13 | و ما ٮو ا و هم ڡـ(ـﺴٯـ)[ـﻮ] ﮞ | وَمَاتُوا۟ وَهُمْ فَـٰسِقُونَ | وَمَاتُوا۟ وَهُمْ كَـٰفِرُونَ |
| Alcorà 9:126 | Línia 13 | ا [و] / / ٮر و | أَوَلَا يَرَوْ | أَوَلَا يَرَوْنَ |
| Alcorà 9:126 | Línia 15 | و لا ٮـ(ـٮـ)ـﺪ كر و ﮞ | وَلَا يَتَذَكَّرُونَ | وَلَا هُمْ يَذَّكَّرُونَ |
| Alcorà 9:127 | Línia 15 | و ا د ا ا [ٮـ]ـﺮ (ﻟ)ـٮ | وَإِذَا أُنزِلَتْ | وَإِذَا مَا أُنزِلَتْ |
| Alcorà 9:127 | Línia 16 | هل ٮر ٮٮا | هَلْ يَرَىٰنَا | هَلْ يَرَىٰكُم |
| Alcorà 9:127 | Línia 17 | ڡا ٮـ[ـﺼ](ـﺮ) ڡـ(ـﻮ) ا | فَـﭑنصَرَفُوا | ثُمَّ انصَرَفُوا |
| Alcorà 9:127 | Línia 17 | ڡصر ڡ ا ﻟـﻠـﻪ | فَــصَرَفَ اللهُ | صَرَفَ ٱللَّـهُ |
| Alcorà 9:127 | Línia 17 | د لک ٮـ(ﺎ ٮـ)//[ـﻢ] (ٯـ)ـﻮ م لا ٮڡٯهو ﮞ | ذَٰلِكَ بِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَ | بِأَنَّهُمْ قَوْمٌ لَّا يَفْقَهُونَ |
| Alcorà 9:128 | Línia 18 | و لٯد حا کم | وَلَقَدْ جَاءَكُمْ | لَقَدْ جَاءَكُمْ |
| Alcorà 9:128 | Línia 18 | ر سو ل ﻣٮـ(ﮑ)ـﻢ | رَسولٌ مِنْكُمْ | رَسُولٌ مِنْ أَنْفُسِکُمْ |
| Alcorà 9:128 | Línia 19 | عر ٮر (ﻋ)ﻠ[ـٮـ](ﻪ) ما عٮٮکم | عَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا عَنَّتَكُمْ | عَزِيزٌ عَلَيْهِ مَا عَنِتُّمْ |
| Alcorà 9:129 | Línia 20 | ڡا / / (ٮـ)ـﻮ لو ا [ﻋ](ـٮـ)ـﮏ | فَإن تَوَلَّوْا عَنْكَ | فَإن تَوَلَّوْا |
| Alcorà 9:129 | Línia 21 | ا لد ی لا ا ﻟ[ﻪ] ا لا ﻫﻮ | الَّذي لَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَ | لَا إِلَـٰهَ إِلَّا هُوَ |
Des de l'inici fins l'aleà 37, la xerrada inicial es va descobrir a Zil-Qa'adah AH 9. Com que la importància del tema de la xerrada requeria la seva afirmació sobre l'esdeveniment del Hajj, Muhammad va enviar Ali a seguir Abu Bakr, que acabava de marxar cap a la Meca per guiar els pelegrins a la Kaaba. Va entrenar Ali per transmetre la xerrada davant dels representants dels diversos clans d'Aràbia per tal d'assessorar-los sobre les noves directrius polítiques pertinents als musulmans.
Des de l'alea 38 fins a l'alea 72, la xerrada següent va ser revelada durant el Rajab 9 de l'any 19 de l'Èxit o una mica abans, quan Mahoma estava ocupat preparant-se per a la Campanya de Tabuk. Es va animar els creients a prendre part dinàmica en la Jihad, i es va retret seriosament als il·legals per mantenir les seves riqueses i per dubtar a perdre les seves vides en el camí d'Al·là a causa de la seva hipocresia, la seva fe impotent (iman) o la seva imprudència.
La secció final de l'alea 73, penúltima va ser descoberta al seu retorn de la Campanya de Tabuk. Hi ha algunes parts revelades en diferents esdeveniments durant el mateix període de temps i que van ser incorporades per Mahoma a la Sura segons les instruccions d'Al·là. Aquest discurs adverteix els hipòcrites de les seves accions malèvoles i censura els creients que s'havien quedat enrere a la Campanya de Tabuk. En aquest punt, després de renyar-los, Al·là exculpa els genuïns creients que no havien participat en la Jihad en el Camí d'Al·là per una explicació o una altra.
Enmig de l'ayat 97 En altres paraules, a part de la hipocresia, un dels seus defectes és que ni tan sols es van mantenir en contacte amb els musulmans de Medina a través dels quals haurien conegut les regles de la xaria.
És a dir, aquesta gent vol que els musulmans caiguin en un cicle de problemes tal que s'alliberin del tipus d'ordres que troben molt difícils de seguir. Especialment amb motiu de la batalla de Tabuk, aquesta gent tenia l'esperança que aquesta vegada els musulmans s'enfrontaven al gran poder de Roma, així que potser aquesta vegada perdrien tot el seu poder després de ser derrotats pels romans. A més, Allah Ta'ala va dir que, en realitat, aquesta gent està mentint en el cicle de l'autohipocresia, que els farà ser deshonrats tant en aquest món com en el més enllà.[10]
Es creu que algunes parts del capítol parlen de l'ajuda d'Al·là enviant l'exèrcit invisible de guerra, en particular esmentant la batalla de Badr.[11] Segons Muhammad Sulaiman al-Ashqar de la Universitat Islàmica de Medina, que va citar uns quants estudiosos contemporanis i clàssics, l'exèrcit invisible aquí eren els àngels formats per Gabriel,[12][13] Miquel, Rafael i milers dels millors àngels del tercer nivell del cel, tots van venir a la batalla de Badr fent-se passar per Zubayr ibn al-Awwam, company de Mahoma.[14] es consideren com la seva altra virtut personal i estatus venerable segons la creença islàmica.[15][16][17][18] Mentrestant, Mahdi Rizqullah ha recopilat comentaris d'erudits islàmics clàssics, que indiquen que la narració en versos sobre l'assistència dels àngels a la batalla també tenia el suport de hadits de la col·lecció de hadits del Múslim ibn al-Hajjaj, Ahmad ibn Hanbal, i també de la historiografia alcorànica d'Ibn Kathir.[19] Muhammad Nasiruddin al-Albani va comentar una altra narració de suport d'al-Baihaqi i Ibn Ishaq, a través de diverses cadenes de narracions de hadits sobre el testimoni d'uns quants Sahaba diferents.[19] Això incloïa la narració d'Abbas ibn Abd al-Muttalib, que en aquell moment lluitava al costat del politeista quraixita, que va declarar que havia estat fet captiu després de la batalla per un genet a qui no reconeixia gens del rang musulmà. Segons l'autoritat hadith d'Ahmad ibn Hanbal, el captor d'Abbas va ser confirmat per Mahoma com un dels àngels que van ajudar els musulmans durant aquesta batalla.[19]
L'Alcorà, capítol 9 (At-Tawba), versos 2–6:
| « | *9:2 «Vosaltres, ˹politeistes˺, podeu viatjar lliurement per la terra durant quatre mesos, però sapigueu que no tindreu escapatòria d'Al·là, i que Al·là deshonrarà els infidels.»
|
» |
| — alcorà,9:2-6 | ||
9:5 s'anomena el Vers de l'Espasa. El periodista Arun Shourie ha criticat aquest i molts altres versos de l'Alcorà, sostenint que la Sunnah i el Hadith són igualment evocadors en el seu suport a la Jihad.[1] Molts erudits islàmics convencionals, però, afirmen que aquest vers es relaciona amb un esdeveniment molt específic de la història islàmica primerenca, és a dir, el pacte que van fer i trencar consecutivament les tribus politeistes de la Meca:74-91. Alguns pensen que fàcilment passen per alt el fet que els erudits islàmics sovint citen l'Alcorà com el llibre perfecte per a tots els temps, tots els llocs i tots els humans, i si és així, els seus versos no necessiten mai un context històric. D'altra banda, fins i tot si no se suposa que l'Alcorà tingui una explicació contextual històrica, el context proporcionat (com ara la infidelitat en pactes i tractats) s'esmenta als versos anteriors, per tant, forma part del mateix Alcorà en lloc de relacions contextuals d'un altre món. Segons Asma Afsaruddin, citant diverses opinions d'exegetes primerencs sobre els politeistes àrabs, el consens entre els primers comentaristes ha estat que això no es tradueix en assassinats indiscriminats.[20]:88-89
| « | Mujāhid va dir que aquest vers garanteix la seguretat de les persones en general (insān) que van venir a escoltar el Profeta recitar l'Alcorà fins que van tornar al lloc de refugi d'on van venir. El Tanwīr al-miqbās diu que el vers mana al Profeta que concedeixi un salvaconducte a qualsevol d'entre els politeistes que ho demani, perquè pugui escoltar la recitació de la paraula de Déu. Si no creu (s. abraça l'islam), se li ha de concedir un passatge segur de tornada a la seva terra (waṭanahu). Això és així perquè són persones que ignoren els manaments de Déu i la seva unitat. |
» |
| — Asma Afsaruddin 'Lluitant pel camí de Déu: Jihad i martiri en el pensament islàmic, 2013, pàg. 88-89 | ||
De la mateixa manera, l'erudit de l'islam occidental Rudolph F. Peters també afirma que aquest vers no recolza l'assassinat indiscriminat.[21]
At-Tawbah també conté: cita|Lluiteu contra aquells que no creuen en Al·là, ni en l'Últim Dia, ni prohibeixen allò que ha estat prohibit per Al·là i el Seu Missatger, i aquells que no reconeixen la religió de la veritat entre la gent de l'Escriptura, fins que paguin la Jizya amb submissió voluntària i se sentin sotmesos.[12]}}
Al-Rāzī (m. 606/1210), en aquesta ocasió va citar una autoritat exegètica primerenca, Abū Rawq (m. 140/757), que va explicar que aquest vers no era una condemna unilateral de tots els jueus i cristians, sinó d'aquells que no segueixen les prescripcions contingudes a la Torà i l'Evangeli, respectivament. De la mateixa manera, Al-Qurṭubī (m. 671/1273) no va llegir a l'Alcorà 9:29 una denúncia general de la Gent del Llibre com una col·lectivitat indiferenciada.[20][22] Els erudits musulmans moderns com Muhàmmad Àbduh compartien punts de vista similars, coincidint que aquest vers va ser revelat amb motiu de la campanya militar a Tabuk, i aquest vers tracta específicament de la Gent del Llibre, i també que l'únic tipus de guerra legítima sobre la qual hi ha unanimitat entre els erudits musulmans és la Guerra defensiva quan la proclama l'imam en cas d'atac a territori musulmà. El Gran Imam d'al-Azhar de 1935 a 1945, Mustafa Al-Maraghi, assenyala que 9:29 significa: «lluiteu contra els esmentats quan es donen les condicions que fan necessari lluitar, és a dir, agressió contra vosaltres o el vostre país, opressió i persecució contra vosaltres per la vostra fe, o amenaça de la vostra seguretat, tal com van cometre contra vosaltres els bizantins, que va ser el que va conduir a Tabuk».[23]
Al Kitab al-Kafi, Jàfar as-Sàdiq ha narrat que els imams no necessiten el que la gent posseeix, sinó que cobren impostos religiosos d'acord amb Al·là: «Preneu de la seva riquesa (impostos religiosos) i caritat amb la qual els purifiqueu i feu que augmentin i invoqueu benediccions sobre ells». Per tant, és la gent que necessita que l'imam accepta d'ells.[24]
La idea de la relació textual entre els versos d'un capítol s'ha discutit sota diversos títols com ara nazm i munasabah en la literatura no anglesa i coherència, relacions textuals, intertextualitat i unitat en la literatura anglesa. Hamiduddin Farahi, un erudit islàmic del subcontinent indi, és conegut pel seu treball sobre el concepte de nazm, o coherència, a l'Alcorà. Fakhruddin al-Razi (mort el 1209 dC), Zarkashi (mort el 1392) i uns quants altres erudits alcorànics clàssics i contemporanis han contribuït als estudis.[25] Tot l'Alcorà emergeix així com un llibre ben connectat i sistemàtic. Cada divisió té un tema diferent. Els temes dins d'una divisió estan més o menys en l'ordre de la revelació. Dins de cada divisió, cada membre de la parella complementa l'altre de diverses maneres.
Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.