Un arximandrita (del grec arxé, « cap », i mandra, « claustre ») és, a les Esglésies de ritu bizantí i sobretot l'Església ortodoxa, un títol honorífic concedit als hegumens (superiors de monestir) o als rectors (capellans) de parròquies importants.[1]
Aquesta paraula ve del grecἀρχιμανδρίτης (arximandrìtès), format de ἀρχη (arkhè), « cap », « comandant », i de μάνδρες (màndres), « cleda » i per extensió « claustre »; és la imatge del bon pastor. Aquest títol honorífic s'ha transmès per la tradició i no ha rebut una definició clara fins al segle xix. A Grècia (segle v), designa primerament un funcionari que vigila els monestirs d'una diòcesi; al segle X, evoluciona a una dignitat honorífica (lligada a la de « gran saquellari ») donada a l'abat del monestir més important de la seva diòcesi.
A Rússia, el títol és introduït en aquest sentit i es popularitza: arximandrita de la Laura (1174), de la Nativitat de Vladímir (1230), de l'Epifania (Sant Abraham) o de Rostov (1261).
A França, per exemple, el capellà de l'església Sant-Julien-le-Pauvre a París és un arximandrita. És també el cas a Cargèse (Còrsega), poble fundat per grecs al segle V, i que protegeix dues esglésies: una de litúrgia catòlica i una de ritu grec, el capellà de la qual és un arximandrita.
A Itàlia, l'abat de l'abadia territorial de Santa Maria de Grottaferrata, a prop de Roma, és un arximandrita.
Els patriarques orientals donen igualment aquest títol als prelats llatins (amb el permís dels seus bisbes) que són culturalment i espiritualment - pels seus estudis o la seva llengua - molt propers a les Esglésies orientals. Aquesta dignitat és conferida amb la « benedicció abacial » de les mans del patriarca.
Referències
↑Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.
Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!
