La primera mostra pública d'aquest moviment tingué lloc al setembre de 1967, en l'exposició Arte Povera, comissariada per Germano Celant i celebrada a la Galleria La Bertesca de Francis Masnata, a Gènova, on s'exposen obres de Boetti, Fabro, Kounellis, Paolini, Pascali i Prini. El mateix Celant va definir l'art pobre en un article publicat aquell mateix any al número 5 de la revista Flash Art[3] i a l'exposició Arte Povera de l'any 1968, celebrada a la Galleria de' Foscherari de Bolonya amb obres de Anselmo, Boetti, Ceroli, Fabro, Kounellis, Merz, Paolini, Pascali, Piacentino, Pistoletto, Prini i Zorio, que també exhibeixen junts a Trieste, al centre d'art Viva-Feltrinelli. Allà se'ls uní Gilardi, qui també passà a formar part del moviment d'art pobre en accions com les realitzades a l'Arsenal d'Amalfi.
La crida a un art pobre entès com a guerrilla asistemàtica, desenvolupada per Celant al seu article de Flash Art va gaudir d'un ràpid reconeixement internacional, però també fou fermament perseguida. La consagració internacional del moviment arribà l'any 1969, amb l'exposició d'art pobre i conceptual When attitudes become form, organitzada per Szeemann al Kunsthalle de Berna i on hi participaren Boetti, Calzolari, Kounellis, Merz, Pascali, Pistoletto, Prini i Zorio. La consagració també es veié afavorida per la publicació d'un volum sobre art pobre l'any 1970, de la mà de Celant, en el marc de l'exposició Conceptual art arte povera land art celebrada a la Galleria civica d'arte moderna e contemporanea de Torí.[4]
↑Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.40. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 10 novembre 2014].
↑Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.183. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].