L'armeni mitjà (armeni: միջին հայերեն o կիլիկյան հայերեն), també anomenat armeni de la Cilícia,[1] tot i que l'últim terme pot confondre's amb dialectes moderns, correspon al segon període de l'armeni escrit i és la llengua emprada en molts llibres publicats entre els segles xii i xviii. Ve després del grabar (armeni antic) i abans del ashkharhabar (armeni modern).[2]
El grabar era predominantment una llengua sintètica, mentre que l'armeni mitjà, durant el període d'influència ashkhrabar, va rebre influència aglutinatives i analítiques.[3] Referent a això, l'armeni mitjà és una etapa de transició des de l'armeni antic a l'armeni modern o ashkharhabar. Tot i que l'armeni modern es va començar a formar sota condicions de fortes diferències dialectals, el declivi de les tradicions de la literatura i manuscrits antics el va propicar.[4] L'armeni mitjà es destaca per ser la primera forma escrita de l'armeni que mostra qualitats sonores de tipus occidental, i per introduir les lletresօ i ֆ.
Referències
- ↑ Karst, Josef. Historische Grammatik des Kilikisch-Armenischen (en alemany). E.J. Trübner, 1901.
- ↑ Melkonian, Zareh. Գործնական Քերականութիւն - Արդի Հայերէն Լեզուի (Միջին եւ Բարձրագոյն Դասընթացք) (en armeni). quarta, 1990, p. 137.
- ↑ Història de la llengua armènia al període anterior a l'escriptura, Erevan, 1987.
- ↑ H. Acharian, Història de la llengua armènia, parts I-II,
Enllaços externs
