Era fill del notari Domingo Manuel Romero, i de Rita García Mariño,[2] natural de Palmeira.[3] En 1837 se li concedí el títol de Batxiller en Filosofia i en 1843 aconseguí la llicenciatura de Dret.[2] finalitzant la carrera en la Universitat Central de Madrid.[3] Va participar en l'Acadèmia Literària de Santiago durant els seus anys d'estudiant. Considerat un membre clau del moviment provincialista gallec,[4][5] en 1846 va participar en l'anomenat aixecament de Solís, una revolta a Galícia contra Narváez, tanmateix el fracàs de la insurrecció el va obligar a exiliar-se a Portugal, sota amenaça de pena de mort.[3] Com a periodista va col·laborar en publicacions com Santiago y a ellos i El Porvenir, junt a José Rúa Figueroa i Antolín Faraldo,[6]La Nación[3] o La Península,[3][7] periòdic del que va ser fundador; en l'òrbita de la Unió Liberal, va sobreviure fins a la promulgació de la Llei d'Impremta de Nocedal.[3]
Després del desencadenament de la Revolució de Setembre va passar a donar-hi suport, convertint-se en una de les seves principals figures.[3] El 8 d'octubre va ser nomenat ministre de Gracia i Justícia —en un gabinet presidit pel general Serrano—, càrrec que exerciria fins al 18 de juny de 1869.[11] Des d'aquest ministeri va prendre una sèrie de mesures, a les quals Revuelta González descriu com de «caràcter regalista-anticlerical»,[12] entre les quals es van incloure la signatura del decret del 12 d'octubre en el qual suprimia la Companyia de Jesús,[3][12] el decret establint la unitat de furs, la creació de la sala del contenciós en el Tribunal Suprem de Justícia[3] o l'embargament dels fons de la Societat de Sant Vicent de Paúl,[13] a més de presentar el 19 de maig de 1969[14] un projecte de Llibre I del Codi Civil, que no va quallar,[15] en el qual es pretenia transferir per complet la potestat de celebrar matrimoni de l'Església a l'autoritat civil;[14]Montero Ríos va titllar aquesta proposta de «radical» en comparació de la seva posterior de 1870.[16] Oposat a la pena de mort, durant el seu periple com a ministre de Gràcia i Justícia no es van produir execucions, concedint trenta-dos indults de pena capital.[3] Va ser l'últim ministre d'Ultramar de la Primera República, en governs de Zavala i Sagasta, entre el 13 de maig de 1874 i el 31 de desembre d'aquest mateix any.[17]
.jpg)
.svg&lang=ca){kind=small}
.jpg)
.svg){kind=small}
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.jpg)
