Andrés Marín Vargas

Plantilla:Infotaula personaAndrés Marín Pérez Vargas
Imatge
Andrés Marín en "La Passió segons es miri". Fotografía de Luis Castilla Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementAndrés Marín Pérez Vargas
26 octubre 1969 Modifica el valor a Wikidata (55 anys)
Sevilla (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaSevilla (Andalusia)
NacionalitatEspanya
Es coneix perels seus treballs: "Sadayacco en Barcelona" (1992), "Más allá del Tiempo" (2000), "Asimetrías" (2004), "Vanguardia Jonda" (2006), "El alba del último día" (2006), "El Poeta en Nueva York" (2006), "El cielo de tu boca" (2008), "Op. 24" (2010), "Somos Sonos" (2010), "La Pasión según se mire" (2010), "Rencontres" (2013), "Tuétano" (2012), "El Amor es mi Religión" (2013), "Gólgota" (2013)
Activitat
Ocupacióballarí de ballet, coreògraf Modifica el valor a Wikidata
Artflamenc
Movimentflamenc contemporani (avantguardista)
Influències
Antonio Gades, Antonio Ruiz Soler "Antonio", Vicente Escudero, Vaslav Nijinsky, el Teatre Kabuki, la Dansa Butō i la pintura i l'arquitectura dels moviments avantguardistes.
Obra
Obres destacables
bailaor, coreògraf i professor de dansa
Família
CònjugeEmilia Modifica el valor a Wikidata
Fills1 Modifica el valor a Wikidata
Premis
Premis Max: Nominat com a Millor Interpretació Masculina de Dansa.
Dos "Premis Giraldillo" per "La Pasión según se mire"
Lloc webandresmarin.es Modifica el valor a Wikidata
Facebook: andres.flamencoabierto X: AndresMarinFlam Modifica el valor a Wikidata

Andrés Marín Pérez Vargas (Sevilla, 26 d'octubre de 1969) és un coreògraf, ballarí espanyol i professor de dansa espanyola.

Biografia

Fill del bailaor i professor de ball Andrés Marín i de la cantaora Isabel Vargas, Andrés Marín va començar a ballar des de nen, als 4 anys, de la mà del seu pare i als 7 ja ho feia en l'acadèmia dels seus pares a Sevilla (en aquesta època l'ensenyament del flamenc es realitzava en format de classes particulars amb un màxim de tres alumnes). A partir dels 11 anys, el 1980, en una època que estava de moda els espectacles de “Varietats”, el seu pare, que ballava en diverses companyies com la de Juanito Valderrama, va fer que participés en els seus espectacles, fins que als 14 anys ho deixa tot.[1]

Com ell relata personalment: "el flamenc per a mi ha estat una espina d'una banda i una sort per una altra. Una espina, perquè de petit veia com els meus pares se separaven per anar-se'n de gira; perquè érem cinc germans i sofríem aquesta situació de solitud; perquè la professió d'artista, la de bailaor, no està catalogada i no tenia, ni té, un reconeixement social. I és una sort perquè el flamenc pertany a la Cultura del Poble i és un gènere molt bé desenvolupat culturalment. José de la Tomasa em va dir un dia que, El flamenc és gran, perquè ho van fer grans músics sortits del poble. Gent íntegra en les seves idees i la seva cultura. Per contra, dels vividors es formaven els governs."

En 1988, als 19 anys, coneix a Emilia, amb la qual es casaria un any més tard i que es convertiria en el seu talismà, el seu estel de la bona sort. A partir d'aquest moment Andrés Marín comença a crear un nou estil de flamenc.

Ja que necessitava una font d'ingressos pel seu recentment estrenada família, Andrés es va posar a treballar en l'acadèmia dels seus pares, fins que el 1990, entusiastes del seu art i del seu treball, el van portar de gira per Europa i el Món. A Holanda va estar entre tres i quatre vegades a l'any ("!Viva Cádiz!" representada en el Teatre Paradiso d'Amsterdam i en el Teatre Rasa d'Utrecht), va treballar també Alemanya, en Finlàndia ("!Ay, Flamenco!"), a Suècia, als Estats Units i el 1992, Tele 5 i Nippon Television, el primer canal de televisió japonesa, fan un reportatge sobre el seu ball i el seu estudi, que el va portar al fet que el contractessin com a solista i coreògraf en les obres "Sadayacco a Barcelona" representada al teatre Space Zero a Tòquio i en el Gran Teatre d'Osaka el 1993 i finalment amb tot el seu espectacle en el conegut local de Tòquio El Flamenco.[2][3]

Activitat artística

A inicis del 2000 coneix a Daniela Lazary, productora i distribuïdora francesa, la que amb la seva empresa Arte & Movimiento es fixa en ell i l'anima a crear. Sent des de llavors un bastió molt important en la seva carrera, ja que l'embarca en múltiples gires per tot el món. A finals del 2001 forma la seva pròpia companyia, la Companyia Andrés Marín. Des de llavors, els seus treballs han estat acollits pels principals circuits europeus, tant del gènere flamenc com de la dansa contemporània.[4]

Espectacles

  • "Trilogía" (2000), un treball sobre el passat, present i futur del ball masculí. Participa al costat dels bailaores Torombo i Rafael Campallo, amb música de Juan Antonio Suarez Cano.[5]
  • "Más allá del tiempo" (2000). El primer espectacle de la Companyia Andrés Marín, s'estrena en la Maison de la Danse de Lió i posteriorment realitza més de seixanta actuacions en diferents països amb representacions en la XII Biennal de Flamenc de Sevilla, el Thèâtre de la Ville de París, el Festival de Jerez, l'Òpera de Lilla, i el "New World Flamenco Festival" de Los Angeles, entre altres espais. Participa en el festival “Mira!” en el TNT i en l'emissió en directe de “Dance Celebration!” per al Canal Art en la Maison de la Danse juntament amb els coreògrafs José Montalvo, Jiří Kylián i Bill T. Jones.[6]
  • "Vanguardia Jonda". S'estrena en el Centre culturel de Bonlieu d'Annecy el 14 de març de 2006. Aquesta obra ens submergeix en l'ambient dels cafès cantants de Sevilla de finals del segle xix i principis del XX. Aquest espectacle serveix de laboratori de creació personal del bailaor i que han estat acollits a diversos espais Europeus com el "Festival de Mont-de-Marsan", la “Biennal de la Dansa” de Lió, o el Festival París Quartier D'Été.[8]
  • "El Alba del último día", estrenada el 7 d'octubre de 2006 a la XIV Biennal de Flamenc de Sevilla. El 2007 l'espectacle es representa en el XVII Festival de Flamenc de Nimes, en la desena edició del cicle "Flamenco Viene del Sur" en Granada i Màlaga i en el Festival de Flamenc de Monterrey. El 2008 la companyia emprèn una gira amb aquest espectacle per diversos teatres d'Holanda i França, entre ells la Opéra Comédie de Montpeller i a Espanya en el XII Festival de Jerez i a les XXIV Jornades Flamenques de Fuenlabrada (Madrid).[9]
  • "El cielo de tu boca", estrenada en la XV Biennal de Flamenc de Sevilla el 12 de setembre de 2008, Marín balla sobre la música de les campanes que *tañe el compositor experimental Llorenç Barber. L'obra inaugura la II Biennal dels Països Baixos, viatjant després per espais contemporanis com el Mercat de les Flors a Barcelona, el Festival MIRA!, Montpeller Danse o el Festival de Danse de Cannes a França. Es presenta en el cicle Flamenco Viene del Sur a Granada i Màlaga, el Teatre Falla de Cadis, el XVII Festival de Nîmes i en la Sala Pleyel de París, entre altres esdeveniments.[10][11][12]
  • "Somos Sonos", estrenada en el Museu Picasso de Màlaga, 2010. Una proposta que s'endinsa al territori de la performance, un diàleg obert, audaç i despullat d'artificis, entre Llorenç Barber i Andrés Marín.[13]
  • "La Pasión según se mire", estrenada el 3 de març de 2010 al Teatre Vila Marta dins del XIV Festival de Jerez de la Frontera. Comparteix les aportacions de tres convidats irrepetibles: Lole Montoya, Concha Vargas i José de la Tomasa. En 2011 l'espectacle es presenta en el XVIII Festival de Nîmes, la Maison des arts et de la culture de Créteil o el Lucent Danstheater a l'Haia. L'espectacle és aclamat unànimement pel públic i la premsa especialitzada.[14][15][15][16][17][18][19]
  • "Op.24" s'estrena a L'Avant-Scène de Cognac el 14 de gener de 2010. L'any 1924 és el símbol d'un intent d'aperturisme i innovació dins de l'art flamenc. Mentre uns s'ancoraven en una severa dogmatització dels cànons del passat, uns altres optaven per proposar noves formes per conquistar a un públic cansat. Op. 24 s'inscriu en aquest context de transició i llibertat que és alhora fidel a la més pura tradició i la pren com a punt de partida per donar cabuda a una creativitat nua i personal.[20][21]
  • "Tuétano". El 23 de juny de 2012 s'estrena al Thèâtre de l'Agora de Montpeller dins del Festival Montpellier Danse 2012. És un viatge al més profund, al més orgànic. Marín s'inspira en els textos surrealistes del poeta Antonin Artaud i compta amb la col·laboració especial dels artistes Concha Vargas i Tomasa La Macanita. Coproduït i estrenat a França, l'espectacle es representa per primera vegada a Espanya dins de la XVII Biennal de Flamenco de Sevilla l'11 de setembre de 2012 al Teatre Lope de Vega de Sevilla.[22][23][24][25][26]

Altres activitats

Les seves influències[1]

Andrés Marín, gran coneixedor dels propis orígens del flamenc, aclareix que aquest art no és una creació gitana. És una creació oberta, de payos i gitanos, nascuda en la cultura en la baixa Andalusia, al sud de València i a Extremadura. Els gitanos ho van adoptar per a la seva pròpia diversió i necessitat, creant una visió peculiar del flamenc, afegint la seva importantíssima aportació, que àdhuc perdura a aquest art. També considera que l'art del flamenc en l'època de la República era molt més lliure que el que es va viure durant la dictadura de Franco, que era molt més rígid i encotillat amb patrons fixos, molt concrets. Després de la mort d'aquest s'ha tornat a obrir. Desgraciadament el missatge polític influeix també a l'art.

Ell "va aprendre" del teatre i de l'art del seu pare, Andrés Marín i del cant de la seva mare, Isabel Vargas, però són les seves grans influències en el seu art creatiu: Antonio Gades (sobretot en Bodas de sangre), Antonio Ruiz Soler "Antonio", Vicente Escudero, etc. També influeixen en el seu flamenc, el ballarí rus Vaslav Nijinsky, el Teatre Kabuki i sobretot de la Dansa Butō i la pintura i arquitectura que sorgeix dels moviments avantguardistes.

Per a ell, el Ball, el flamenc que ell representa, és un vehicle per navegar i comunicar-se. És el llenguatge de l'Home més que el del mateix gènere. És la seva comunicació no verbal més personal.

La crítica

El 23 de setembre de 1996, en la IX Biennal de l'Art Flamenc de Sevilla, en el Teatre La Maestranza, es va presentar l'espectacle "Bailaores",[49] amb El Güito, El Mimbre, Ramírez, José Fernández, Juan Paredes y Andrés Marín. Aquí es va començar a albirar la nova forma d'entendre el flamenc per part d'Andrés. Els crítics puristes li va fer una ressenya desfavorable, especialment Ángel Caballero d'El País, però la de Manuel Bohórquez d'El correo de Andalucía, que va fer una dura crítica de l'espectacle, va dir que el que havia presentat Andrés Marín era el futur del flamenc. Això li va encoratjar molt més a seguir endavant amb el seu projecte d'innovació creativa. Trobem grans ressenyes de Marie-Christine Vernay, Fermín Lobatón, Manuel Bohórquez,[50] Rosalía Gómez, Miguel Mora, José María Velázquez-Gaztelu, Silvia Calado, Manuel Martín Martín, Francisco Sánchez Múgica, Luis Román, Estela Zatania, etc.

Reconeixements i guardons

  • Millor Bailaor en la XIV Biennal de Flamenc de Sevilla pel Diario de Sevilla (2008)[51]
  • Finalista en els Premis Max com a Millor Interpretació Masculina de Dansa per l'obra "El Poeta en Nueva York", on ell interpreta a Lorca (2008)[52]
  • Premi Giraldillo a la Millor Música a Salvador Gutiérrez i Andrés Marín per "La Pasión según se mire" a la Biennal de Sevilla (2010)[53]
  • Premi Giraldillo al Moment Màgic de la Biennal 2010 per "La Pasión según se mire", per al ball d'Andrés Marín amb Concha Vargas (2010)[53]
  • El 8 d'octubre de 2010 a Informativos Telecinco arran de la seva actuació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Enrique Morente, a preguntes del periodista d'aquesta cadena sobre el "flamenc avantguardista" d'Andrés Marín, que acabava d'estrenar "La Pasión según se mire" amb una peculiar posada en escena amb capirells de grans dimensions, va dir: "Jo crec que Andrés Marín és un gran creador i un gran artista."[54]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Apunts biogràfics en entrevista feta a Ramon Fornós que està realitzant la seva biografia
  2. ↑ Candela Olivo«ANDRÉS MARÍN, EXPRESIÓN ESTOMACAL». flamenco-world.com, 05-05-2001. Arxivat de l'original el 2013-06-03. [Consulta: 9 octubre 2013].
  3. ↑ Silvia Calado«Nunca voy a interpretar igual una música porque no soy un muñeco, soy una persona». flamenco-world.com, 01-10-2004. Arxivat de l'original el 2012-02-15. [Consulta: 9 octubre 2013].
  4. ↑ Arte&Movimiento«Andrés Marín y Daniela Lazary». artemovimiento.es.
  5. ↑ Margot Molina«Campallo, Torombo y Andrés Marín bailan para disfrutar en 'Trilogía'». elpais.com, 13-09-2000.
  6. ↑ Marie-Christine Vernay«Flamenco Puro». liberation.fr, 14-01-2002.
  7. ↑ David Fernández«La Línea más recta del baile». diariodejerez.es, 02-09-2008.
  8. ↑ La Flamenca«Entrevista a Andrés Marín». revistalaflamenca.com, 29-02-2008. Arxivat de l'original el 2015-06-10. [Consulta: 8 octubre 2013].
  9. ↑ Estela Zatania«Andrés Marín “El alba del último día”». deflamenco.com, 29-02-2008.
  10. ↑ Rosalía Gómez«Un flamenco de campanas». diariodesevilla.es, 23-09-2008.
  11. ↑ Rosalía Gómez«Un flamenco de campanas». huelvainformacion.es, 23-09-2008.
  12. ↑ Rosita Boisseau «Le festival Montpellier Danse se clôt avec des cloches et du flamenco». lemonde.fr, 04-07-2009.
  13. ↑ La Red. Todo sobre las artes escénicas«Somos Sonos». redescena.net, 05-11-2010.
  14. ↑ Estela Zatania«ESTA VEZ SÍ, ANDRÉS…». deflamenco.com, 04-03-2010.
  15. ↑ 15,0 15,1 Manuel Martín Martín«Andrés va más allá de la tradición». elmundo.es, 21-09-2010.
  16. ↑ Fermín Lobatón«La Pasión según Marín». elpais.es, 05-03-2010.
  17. ↑ Luis Román«Andrés Marín protagoniza un espectáculo fuera de serie». andaluciainformacion.es, 03-03-2010.
  18. ↑ Francisco Sánchez Múgica«El Evangelio de un Creador». diariodejerez.es, 04-03-2010.
  19. ↑ Rosalía Gómez«Un acertado juego de alianzas». diariodesevilla.es, 21-09-2010.
  20. ↑ Avant-Scene de Cognac«OP. 24». avantscene.com, 14-01-2010. Arxivat de l'original el 2015-06-10. [Consulta: 9 octubre 2013].
  21. ↑ Deauville«Théâtre du Casino Barrière. ANDRÉS MARIN. Op. 24. Saison culturelle 13/14». deauville.fr, 24-01-2010. Arxivat de l'original el 2015-06-10. [Consulta: 9 octubre 2013].
  22. ↑ Marie-Christine Vernay«La mer qu’on voit danser». liberation.fr, 24-06-2012.
  23. ↑ Fermín Lobatón«Riesgo Extremo». elpais.es, 12-09-2012.
  24. ↑ José María Velázquez-Gaztelu«Andrés Marín hasta el Tuétano». elcultural.es, 07-09-2012.
  25. ↑ Silvia Calado«Pues eso, el Tuétano». flamenco-world.com, 11-09-2012. Arxivat de l'original el 2013-10-05. [Consulta: 8 octubre 2013].
  26. ↑ Rosalía Gómez«Las verdades viscerales del instinto». diariodesevilla.es, 11-09-2012.
  27. ↑ Corinne Moronta/René Robert-Canal Arte«Andrés Marín». arte.tv, 27-11-2002. Arxivat de l'original el 2012-09-27. [Consulta: 9 octubre 2013].
  28. ↑ Biografia a Red Escena«Compañía Andrés Marín». redescena.net.
  29. ↑ Centro Andaluz de Danza«Andrés Marín». juntadeandalucia.es, 2006. Arxivat de l'original el 2013-09-19. [Consulta: 5 gener 2014].
  30. ↑ Paula Corroto«Blanca Li mezcla flamenco y jazz en ‘Poeta en Nueva York’». publico.es, 17-02-2010.
  31. ↑ Flamenco World«Carmen Linares, Encarnita Anillo y Andrés Marín participan en ‘Poeta en Nueva York’ de Blanca Li». publico.es, 15-07-2007. Arxivat de l'original el 2009-04-27. [Consulta: 9 octubre 2013].
  32. ↑ Agència EFE«Blanca Li mezcla flamenco y jazz en ‘Poeta en Nueva York’». laprovincia.es, 08-05-2008.
  33. ↑ Agències EFE i AFP«Noche excéntrica en la corte monegasca». elmundo.es, 31-03-2008.
  34. ↑ Fermín Lobatón«Andrés Marín se inspira en Albéniz». diariodecadiz.es, 24-11-2008.
  35. ↑ Biografia a Danza.es«Andrés Marín: Bailaor y coreógrafo de flamenco, dirige su propia compañía». danza.es.
  36. ↑ Canal Arte«Andrés Marín». arte.tv. Arxivat de l'original el 2015-06-10. [Consulta: 9 octubre 2013].
  37. ↑ Ana García Romero«París dedica una bienal al cante, el baile y la moda flamenca». elmundo.es, 15-03-2013.
  38. ↑ Javier Otazu (EFE)«Fez se soñó andaluza en la noche inaugural del Festival de músicas sacras». efe.es, 07-06-2013.
  39. ↑ Rocio Hellín«"El amor es mi religión": Pura esencia andalusí en Fes». revistalaflamenca.com, 07-06-2013. Arxivat de l'original el 2013-11-03. [Consulta: 9 octubre 2013].
  40. ↑ Rosalia Gómez Sevilla«Andrés Marín y Bartabás, cuerpo a cuerpo». diariodesevilla.es, 23-09-2013.
  41. ↑ Marie-Christine Vernay«La chevauchée flamenco». liberation.fr, 04-10-2013. Arxivat de l'original el 2015-06-12. [Consulta: 9 octubre 2013].
  42. ↑ Ariane Bavelier«Golgota, la Passion selon Bartabas». lefigaro.fr, 10-10-2013.
  43. ↑ Philippe Noisette«Golgota : La prière de Bartabas». lesechos.fr, 15-10-2013.
  44. ↑ María Luisa Gaspar«Golgota : Andrés Marín baila flamenco con Bartabas, sus caballos y el Renacimiento». lavanguardia.com, 27-04-2014.
  45. ↑ María Luisa Gaspar«Golgota : Andrés Marín baila flamenco con Bartabas, sus caballos y el Renacimiento». efe.com, 27-04-2014.
  46. ↑ Marie-Christine VERNAY««Golgota» La procession de foi». liberation.fr, 13-04-2014.
  47. ↑ María Carolina Piña«Caballos, flamenco y el Gólgota». rfi.fr, 28-04-2014.
  48. ↑ Miguel Mora«Cante gregoriano, caballos, flamenco y calvario». elpais.com, 05-05-2014.
  49. ↑ ABC«IX Bienal de Sevilla». abcdesevilla.es, 23-09-2009.
  50. ↑ Música Oral del Sur. Enfoques musicales y periodismo flamenco. Núm. 7, 2006. Edició Junta de Andalucia. Pàg. 185 «La crítica sevillana ante la Bienal de Arte Flamenco “Ciudad de Sevilla”». centrodedocumentacionmusicaldeandalucia.es, 01-10-2006. Arxivat de l'original el 2015-06-11. [Consulta: 9 octubre 2013].
  51. ↑ Mejor Bailaor de la Bienal de Sevilla«Andrés Marín». flamenco-world.com, 01-11-2008. Arxivat de l'original el 2008-11-23. [Consulta: 8 octubre 2013].
  52. ↑ Premios Max«Palmarés XI edición». premiosmax.com, 30-01-2008. Arxivat de l'original el 2015-06-10. [Consulta: 8 octubre 2013].
  53. ↑ 53,0 53,1 Premios Giraldillo«El Palmarés de la Bienal». labienal.com, 09-10-2010. Arxivat de l'original el 2014-08-25. [Consulta: 8 octubre 2013].
  54. ↑ Tele5-Agència EFE«Andrés Marín apuesta por el riesgo en 'La pasión según se mire'». telecinco.es, 21-09-2010.

Enllaços externs

Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!