L'Alt Egipte (àrab: صعيد مصر, Ṣaʿīd Miṣr, o, senzillament, الصعيد, aṣ-Ṣaʿīd, pronunciat localment [es.sˤɑ.ˈʿīd miṣr]; copte: ⲙⲁⲣⲏⲥ, Mares) és la part de l'antic Egipte formada per les terres a banda i banda del Nil que s'estenen riu amunt des Delta del Nil al nord fins a Núbia al sud.[1]
L'Alt Egipte era conegut com a tꜣ šmꜣw,[2] literalment ‘la Terra dels Canyissars’ o ‘la Terra de les Canyes’.[3] Es creu que va estar unit pels governants de la suposada Confederació Tinita (Tinis) que va absorbir les seves ciutats estat rivals durant el període Naqada III (c. 3200–3000 aC), i la seva posterior unificació amb el Baix Egipte va donar lloc al Període tinita.[4] L'Alt i el Baix Egipte es van entrellaçar en el simbolisme de la sobirania faraònica com la doble corona de Pschent o Corona egípcia.[5] L'Alt Egipte va romandre com a regió històrica fins i tot després del període clàssic.
La línia imaginària que separa aquestes dues parts d'Egipte passaria per Maadi. Els seus habitants es coneixen com a han.remmaris, per diferenciar-se dels del Baix Egipte (han.rememhit). Egipte es dividia aleshores en dues àrees: l'Alt Egipte i el Baix Egipte; s'anomenaven d'aquesta manera a causa que a l'Alt Egipte hi naixia el Riu Nil i al Baix Egipte hi desembocava. Les ciutats més importants, de nord a sud, foren:
