A Good Woman és una pel·lícula dels Estats Units dirigida per Mike Barker el 2005, i protagonitzada per Scarlett Johansson, Tom Wilkinson i Helen Hunt.[1] El guió de Howard Himelstein és basat en l'obr de teatre El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde.
Ambientada en 1930, la pel·lícula comença en Nova York, on la femme fatale Mrs. Erlynne s'adona que no és benvinguda pels homes d'alt rang que ha seduït o per les esposes de la societat a les quals han traït. Venent les seves joies, compra un passatge en un ferri amarrat per a anar a Amalfi, Itàlia, on ja havia posat la seva vista en el jovençà Robert Windermere. Quan el seu cotxe és sovint vist aparcat fora de la seva casa de camp, els xafardejos de la zona apunten al fet que ells dues estan tenint una aventura.
Meg, la tímida dona de Robert, es manté aliena a totes les històries sobre els dos que circulen per tota la ciutat, però quan descobreix el registre de xecs del seu marit amb nombrosos resguards indicant pagaments per a Erlynne, comença a sospitar el pitjor. El que ella no sap és que Erlynne en realitat és la seva mare, qui ha estat fent xantatge amb pagaments a Robert a canvi de mantenir fora de perill el secret. Ella es consola amb el consell "Les dones lletges ploraran mentre que les dones maques van de compres".
En represàlia pel que creu que és la transgressió del seu marit, Meg vesteix un vestit revelador per a la celebració del seu vint-i-unè aniversari, aconsellada per Erlynne, que vestia el mateix vestit, en companyia de Lord Augustus, un home ric i divorciat dues vegades que havia proposat matrimoni a Erlynne. Les complicacions segueixen quan Lord Darlington professa el seu amor per Meg i la convida a deixar al seu marit, a la qual cosa ella accepta.
Erlynne, havent trobat nota de comiat de Meg a Robert, la intercepta en el iot de Darlington, on les dues queden atrapades quan Augusto, Darlington, Robert i amics arriben per a una nit de copes. Robert queda sorprès en veure el ventall que li havia regalat a Meg pel seu aniversari en el vaixell; mentre Meg s'escapa precipitadament, i Erlynne es revela i diu que ella l'havia agafat per error en la festa; i Augustus, pensant que la seva promesa estava planejant una cita romàntica amb Darlington, acaba amb el compromís.
Robert paga a Erlynne perquè marxi d'Amalfi immediatament i li prega no revelar la seva identitat a Meg. De mala gana, ella compleix amb els seus desitjos, a pesar que retorna el xec abans que ella parteixi. A bord de l'avió esperant per a començar la seva nova vida, descobreix a Augustus, qui li regala el ventall que Meg va deixar quan ella li va confessar tot el que realment havia passat. Erlynne accepta la seva renovada oferta de matrimoni i els dos marxen a un lloc desconegut.
Repartiment
Notes de producció
Vint-i-dos persones d'Espanya, Itàlia, el Regne Unit, els Estats Units i Luxemburg van ser acreditades com a productors de la pel·lícula, als crèdits l'identifiquen com una "Coproducció anglo-italiana-espanyola".
Va ser rodat a Itàlia a Amalfi, Atrani, Ravello, Sorrento i Roma.
Va recaptar 238.609 dòlars als EUA i 6.639.233 dòlars als mercats estrangers, amb una taquilla mundial total de 6.877.842 dòlars.[2]
Crítiques
En la seva revisió a New York Times, Stephen Holden va marcar la pel·lícula com una "adaptació sense peus ni cap a les pantalles de Hollywood" i va afegir, "Hi ha una atroç diferència entre els actors britànics de la pel·lícula, Tom Wilkinson i Stephen Campbell Moore, els qui se senten còmodes lliurant aforismes de Wilde... i els canviats de nom americans, Helen Hunt i Scarlett Johansson (que tenen), una petita connexió amb el llenguatge anglès que es parla en l'elevat estil de Wilde".[3]
Derek Elley de Variety va afirmar, "En la majoria dels aspectes, la pel·lícula està tan lluny de l'obra de Wilde que és pràcticament un treball separat. Banyat en pastissos, ocres, negres i daurats, i que fàcilment es mou entorn d'una varietat de llocs, és com una altra porció de nostàlgia dels anys 30 en l'ona de Enchanted April o Where Angels Fear to Tread. Encara que conservant el seu enginy sense cap dubte, les Wilde-ismos són finalment més una distracció, importats d'un altre món i un altre gènere".[4]
Al San Francisco Chronicle Mick LaSalla va opinar, " No hi ha res que no m'agradi d'aquesta pel·lícula ... No obstant això, hi ha alguna cosa malament en A Good Woman: El llamp mai cau. Mai està bastant viu... el procés de literalizar l'acció, una conseqüència inevitable de traslladar una obra de teatre a la pantalla, la fa menys exagerada i més sobría que la ideal. Però res pot disminuir l'enginy i el plaer dels epigrames de Wilde".[5]
Kenneth Turan de Los Angeles Times va escriure: "La pel·lícula està ben intencionada i és lleugerament divertida, però en l'intent de modernitzar la història ha perdut algunes coses que fan que la versió original sigui memorable i no va guanyar molt a canvi... Malgrat el seu talentós elenc, el resultat manca de la "marca" Wilde; és flexible i de cultura mitjana. Malgrat transposar aquesta història a la fotogènica Itàlia es va dirigir a fer un nombre necessari de vistes escèniques, sinó que també va crear un gran nombre de problemes per a la resta de la història, començant pel fet que les preocupacions de Wilde sobre el caràcter restrictiu de la societat no van jugar tan bé fora dels rígids límits de l'Anglaterra victoriana. A més l'es va sacrificar en aquesta producció més naturalista va ser la brillantor de l'artifici de Wilde. La nitidesa i la crepitante energia de la seva concepció, francament, s'ajusta malament als intermitents, i no particularment reeixits intents de fer més rodons els personatges de la pel·lícula.[6]
Referències
Enllaços externs
