Èol| Tipus | personatge mitològic grec
progenitor llegendari  |
|---|
|
| Gènere | masculí |
|---|
|
| Parella | Egle (filla d'Hèlios) |
|---|
| Cònjuge | Enàrete, Ifis i Laodice (filla d'Èol) |
|---|
| Mare | Orseida |
|---|
| Pare | Hel·len |
|---|
| Fills | Arne, Sísif, Atamant, Perieres, Creteu, Deíon, Cànace, Alcíone, Pisídice (filla d'Èol), Perimede, Càlice (filla d'Èol), Salmoneu, Magnes, Mimant, Macèdon, Cèrcaf (fill d'Èol), Tanagra i Arne |
|---|
| Germans | Xutos i Doros |
|---|
|
Segons la mitologia grega, Èol (en grec antic Αἴολος; en llatí Aeolus) va ser un rei de Magnèsia del Meandre, fill d'Hel·len i Orseida i per tant, net de Deucalió i de Pirra. Els seus germans són Doros i Xutos. És considerat epònim dels eolis, els habitants d'Eòlia.
Es va casar amb Enàrete, filla de Deímac, rei de Trica, a Tessàlia, amb la que va tenir set fills, Creteu, Sísif, Atamant, Salmoneu, Deíon, Magnes i Perieres. Algunes tradicions hi afegeixen Macareu, Etli i Mimant. A més, va tenir cinc filles, Cànace, Alcíone, Pisídice, Càlice i Perimede.
De vegades, Èol s'identifica amb el Senyor dels vents, Èol, fill de Posidó (segons Diodor) i net d'aquest Èol.[1]
Referències
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: edicions de 1984, 2008, p. 161. ISBN 9788496061972.
Bibliografia
- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 77. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1
